Eugeni d'Ors... fill de qui?

Podria respondre a la pregunta, immediatament: Eugeni d'Ors va ser fill doctrinal de Prat de la Riba, i deixaré al lector la responsabilitat d'esbrinar la validesa d'aquesta afirmació. Jo, mentrestant, entretindré una idea primària i una altra de secundària; amb la finalitat d'indagar, sense èxit, una de les moltes facetes d'aquest intel·lectual.

Eugeni d'Ors va començar la trajectòria genial i caòtica amb la seva data de naixement trabucada: sempre va dir que havia nascut el 1881 i, en canvi, havia nascut un any més tard, el 1882. Així encetava la més llarga i grandiosa experiència vital d'un germà directe, per principi de simulació, de Leopoldo Fregoli, aquell transformista frenètic de principi del segle XX. Eugeni d'Ors va ser un geni literari i intel·lectual de magnitud europea; però aquest axioma encara tardarà molts anys a assentar-se com a veritat i com a orgull de molts habitants d'aquest país.

Així que, aprofitant que estem en període de postvacances, ens endinsarem en un camí d'anècdota i especulació literària sobre un aspecte secundari: Oscar Wilde i Eugeni d'Ors, es van conèixer? Quan? i com? Ja en la meva època a Oxford, estudiants d'història de les lletres, sobretot, m'havien preguntat per la visita d'un català a París. Concretament a l'hotel D'Alsace, de la Rue des Beaux Arts, habitació 16, on residia Wilde després del seu empresonament; ja que D'Ors, amb més de divuit anys a l'esquena, havia expressat que sentia una especial predilecció pel geni irlandès i el volia visitar. És clar que la imatge de Wilde, els darrers dos mesos de la seva vida –que és quan situaríem la trobada – tenia molt poc a veure amb la del dandi que fumava cigarretes amb broquet d'or i passejava pel carrer amb un gran gira-sol a la mà. Oscar Wilde havia estat alt, apersonat, ric i molt famós; els coneguts l'havien comparat a un emperador romà; ell mateix es feia dir Apol·lo, de tant en tant; tenia el do dels homes d'èxit. Els seus llibres havien enlluernat; les obres de teatre, entretingut, i Oscar Wilde, afamat conversador, engalipava tothom que s'hi apropava. Va mostrar a un fantasma, ja que el veritable Wilde restava amagat i potser va sortir en aquell darrer exili a París, on, suposadament, va conversar amb Eugeni d'Ors de la grandesa de ser un intel·lectual i de les servituds del càrrec. No puc afirmar de cap manera que D'Ors es trobés amb Wilde; ara, que no m'estranyaria que l'egocentrisme de Wilde disposés d'una natural transcendència en el temps, per arribar a infectar D'Ors.

Aquesta malaltia de superhome es manifestà ben aviat en D'Ors, en una missió de regenerar culturalment Catalunya i, a la vegada, plantejar-se la ineficàcia dels moviments modernistes. D'Ors es figurava en l'epicentre d'un projecte personal de renovació i educació de l'individu; precisament per això va sintonitzar tan acuradament amb els plantejaments humanistes de Prat de la Riba.

Aleshores, probablement per impostura, trencà públicament amb el corrent de l'estètica naturalista, empeltada del sentimentalisme i que, segons D'Ors, ofegava l'espontaneïtat de la creació artística i, sobretot, recriminava l'esterilitat del tradicionalisme català, emmarcat en el ruralisme i el folklore. Vaja, que, com a natural compensació, va haver d'inventar-se una nova estètica que anomenà “noucentisme” i que ell mateix qualificà com “un projecte per a la modernització de Catalunya”.

Aquest projecte es portà a terme en dues disciplines: l'artística i la política. El mateix D'Ors ho explicà en el seu Glosari el 1906: “Los noucentistes han formulado, en la idealidad catalana, dos nombres nuevos: imperialismo-arbitrarismo. Estas dos palabras se concentran en una única palabra: civilidad. La obra del noucentisme en Cataluña es, o mejor dicho será: la obra civilista.” Amb el pas del temps, la visió de l'obra aconseguida per Eugeni d'Ors i aquells que el van acompanyar en la seva prodigiosa aventura et facilita entendre que, segurament, en Xènius i en Wilde eren ànimes bessones, fora del temps i l'espai que els tocà servir.