opinió
Diada per a la història
El recordat Miquel Coll i Alentorn em deia: “Catalunya estira molt!”
Catalunya és probablement l'únic país de la Terra que celebra una derrota. És el cas de la commemoració de l'11 de setembre del 1714, que, aquest any més
que mai, hem transformat en crits i cants de joia. Tot Catalunya ha vibrat des del Pertús a Alcanar. Ningú parla de derrota, ben al contrari: es parla d'independència, d'estat propi, de llibertat, de progrés, de convivència, d'Europa, del somni fet realitat. Aquest any hem estrenat vestit per lluir-lo per aquesta Via Catalana de què hem iniciat el tram final.
Superba, la retransmissió de TV3 ha fet vibrar els que havem restat acollits per força a les nostres cases. Quants catalans han format la cadena? Es parla d'un milió i mig! Catalunya ha donat una lliçó de civisme i patriotisme exemplar. Sols es respirava ambient festiu, alegria, amistat i respecte. Les hores d'espera han transcorregut sense incidents de cap mena. La cobertura humana de la cadena a les Terres de l'Ebre, procedent d'altres comarques catalanes, ha estat un vertader avançament solidari del que serà la convivència entre nosaltres. A tots ens queden sentiments per descobrir!
S'han trobat sense problemes els llocs assignats i, tot i les aglomeracions dels acompanyants, s'han cobert els objectius i a l'encreuament de les mans s'hi han sumat els cors dels que no han pogut assistir-hi. S'han vist ferms en el seu lloc coixos, minusvàlids, vells, infants, parelletes que han trobat molt poc donar-se la mà –ells, per Catalunya, s'ho haurien donat tot–, empresaris, polítics, viudes i divorciades que pensaven: “Potser amb tanta estona donant-se la mà...” Alguns preguntaven: “Qui passarà?” No havien entès que els que passaven eren ells! Els fotògrafs han fet reportatges que Europa i el món han vist i aplaudit, mentre Madrid i la resta cercaven bolets a la sierra.
La retransmissió de TV3 ha tingut moments èpics. És millor assistir als actes, però per veure què passava en conjunt sols servia la televisió. Restava ben sol en acabar la Diada amb el cant d'Els segadors. Dret, he cantat amb emoció i potència i sols els gossos m'han acompanyat lladrant. He recordat la campanya electoral de l'any 1976, cap de llista d'UDC, la democràcia cristiana. En acabar el míting, en molts llocs ningú cantava Els segadors i ho feia jo tot sol. Les sigles d'UCD, de Suárez, confongueren l'electorat i, tot i els meus esforços lírics, en tota Catalunya sols s'elegí un candidat. Operat de cataractes, sovint em ploren els ulls. En acabar el concert, me'ls he rentat i he vist la pitrera de la camisa humida. Sorprès, no pas avergonyit per l'evidència, he dit: “Llagrimejar ara de retorn de tot? Com és possible?” Miquel Coll i Alentorn, l'exemplar i recordat polític, em deia: “David, Catalunya estira molt!” D'ell vaig aprendre que seriositat, veracitat, integritat i política són compatibles. El mestre sempre tenia raó!
