Opinió

Quan pugi la temperatura

La gran incògnita és determinar el nivell de resistència del civisme català quan arribi el moment del conflicte amb un estat acostumat a manar i a ser obeït

L'èxit de la cadena catalana ha estabornit l'espanyolisme crònic, aquell que es considera “normal” o, tibada la corda que l'obliga a definir-se a contracor, “patrioticoconstitucional”. Ningú sap ben bé com respondre al “desafiament separatista”. Els més alterats han recorregut a l'insult, que és l'únic recurs que són capaços de pair. Alfonso Merlos, presentador capdavanter de 13TV, el canal que paga la Conferència Episcopal amb el suport de tots els que marquen la creueta corresponent en la declaració de la renda, titllava els catalans que van trenar la cadena de porcs, amb una imatge al Twitter que no deixa lloc al dubte benèvol.

Les xarxes socials es van omplir dimecres a la tarda de primaris que demanaven aplicar a Catalunya “la solució definitiva de Bashar al-Assad”. Al vespre un grup de falangistes i feixistes irritats, concentrats davant la delegació de la Generalitat a Madrid, van passar de l'exabrupte a l'acció i la van prendre a l'assalt. Els “porcs” rebien finalment un cert escarment; mesurat, perquè l'excés de virilitat feixista encara no impedia als agressors constatar que avui dia tot queda registrat i gravat. I que ràpidament s'escampa pel món. Ara les autoritats presumptament democràtiques es vanten que els han detinguts en nom de “l'Estat de dret”. Però aquest mateix Estat els ha permès durant quatre dècades viure dins la més estricta legalitat, amb les seves àguiles, les seves esvàstiques i les seves pistoles. Atemorint discrepants. Agredint-los o fins i tot assassinant-los.

Els més contradictoris, com el socialista nacional José Bono, recomanaven al Partit Popular i al PSOE “més contundència” mentre proclamaven la necessitat d'ensenyar als catalans que “la unitat és més moderna, més solidària”. Modernitat i solidaritat són paraules curioses en boca del primitiu i insolidari Bono, que sempre ha tractat els catalans d'imbècils o inadaptats. L'expresident de Castella-la Manxa, exministre i expresident del Congrés acusava el PSC de ser-ne “culpable”, en una exhibició d'impotència descontrolada. La majoria, però, no sabien ben bé a què atenir-se perquè els han estat dient durant tres anys que tot plegat no anava més enllà del bram d'unes minories agitades pel malvat Artur Mas, que necessitava cortines estelades de fum per continuar robant. L'únic gir que finalment s'ha fet efectiu en la societat espanyola ha estat el dels mitjans del grup Prisa, que amb els carrers i les carreteres catalanes rebentats d'estelades han entès que la il·lusió massiva no es reduirà a còpia de bilis. Però ni tan sols l'espanyolisme amb pretensions progressistes és capaç d'anar més enllà de reconèixer a contracor la realitat. De lamentar-la i lamentar-se'n sense alternatives creïbles, sense considerar part digna de crèdit l'altra part.

Per què aquesta incapacitat de reacció? Perquè a Espanya, senzillament, la idea dominant descarta cap “concessió” a la diferència i ha acabat acceptant, poc o molt resignat, l'Estat autonòmic com a coartada per a traure totes les raons dels “nacionalistes”. L'Espanya castellana ha somniat des de Quevedo dissoldre la discrepància catalana. No entén la persistència en la malignitat de la diferència. I recorre sempre a les mateixes atrocitats ideològiques per reduir-la dialècticament. Ara necessita tornar a enganyar-se per justificar el seu fracàs, tan constatable a Catalunya. I si de cas accepta la realitat, ho fa des de la convicció que cal alterar-la amb lleis o a la força. Per això és fàcil preveure què passarà a partir d'ara.

El govern de Mariano Rajoy actuarà –de fet, ja hi actua– en dos fronts complementaris. En el primer dotarà de força i recursos l'activisme espanyol a Catalunya –allò que la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, incapaç d'elevar la mirada, considera “la majoria silenciosa”–. Si la “divisió” que tant proclama l'unionisme es pot constatar d'una manera més sòlida, el “conflicte” que se'n derivarà seria molt més fàcil d'administrar des de les institucions de l'Estat. Com que el PPC no ha sabut fins ara estructurar aquesta resposta “catalana i espanyola”, hi ha dirigents populars i periodistes afins que recomanen convertir Ciutadans en la cinquena i necessària columna. El segon intentarà guanyar temps i credibilitat oferint al president Mas algunes concessions “dins la Constitució”. Aquest serà el to exacte de la carta de Rajoy que finalment es farà pública dilluns vinent. Com que el segon recurs no prosperarà, el primer anirà prenent volada. Hi ha prou espanyolisme alterat a Catalunya per fer front a l'onada cívica que demana la independència? Sembla que fa curt. Perquè, senzillament, l'espanyolisme creïble en aquest país és majoritàriament civilitzat i espera alternatives per sentir-se més fort. Alternatives que no arribaran perquè són més transgressores del que poden resistir el PP o fins i tot el PSOE. Hi haurà, doncs, reaccions cada vegada més desesperades que ara es fa difícil de calibrar. Però, en tot cas, el punt de transgressió que estan disposats a saltar la majoria dels catalans mourà els ressorts més perversos de l'Estat i la societat espanyola. La reacció a Catalunya és la gran incògnita. La reivindicació d'un estat propi s'ha enramat des del civisme, la participació festiva, la il·lusió. La Via Catalana a la Independència és una via familiar, alegre, esperançada, contra les admonicions, l'aplicació estricta del catecisme constitucional, la tristor i les amenaces que arriben d'Espanya.

La gran incògnita és determinar el nivell de resistència d'aquest civisme quan pugi la temperatura, quan arribi el moment del conflicte i l'enfrontament contra les institucions d'un estat avesat a manar i a ser obeït. El càstig serà sever, afirmen els que només han sabut guanyar en els darrers segles les guerres domèstiques. Potser aquesta vegada quedaran desbordats pel nou sentiment, la nova convicció, que ha anat consolidant-se a Catalunya. La gent més jove no és capaç d'imaginar excessos i represàlies, i considera ànimes esporuguides aquells que els en prevenen. Potser tenen raó i la lògica més civilitzada d'aquest segle XXI acabarà frustrant la por i la violència. Tant de bo. Sigui com sigui, si la pròxima etapa ha de ser la darrera, no n'hi haurà prou amb l'entusiasme. Caldrà resistència i capacitat de sacrifici. Potser sí que tenen raó els que tenen tanta pressa. Si cal anar més enllà, s'ha de fer ara que els poders de l'Estat i la majoria de la societat espanyola no saben com reaccionar. Cremar etapes i carregar-se de raons potser és donar marge i ales a l'agressió institucional que comença a covar-se. Aquest és el gran dilema.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.