Vargas Llosa

No hi ha com ser premi Nobel de Literatura. L'escriptor Javier Cercas publica un diumenge al diari El País un article en contra de la consulta catalana que costa Déu i ajut entendre de tan envitricollat com és i que no sé què explica d'un semàfor vermell, i el diumenge següent Mario Vargas Llosa, el Nobel en qüestió, diu en el mateix diari que es tracta d'“el mejor artículo que he leído sobre el tema del independentismo catalán”. Es veu que s'ha de ser guardonat pels suecs per apreciar segons quina literatura. Ara: i “el tema”? Un premi Nobel usant la paraula “tema”, com si d'un aspirant als cursos d'escriptura de l'Ateneu Barcelonès es tractés? Mira que la frase s'entendria igual si digués “el mejor artículo que he leído sobre el independentismo catalán”. Sense “tema”, que aquí no hi fa res. Mario Benedetti havia dit que a Vargas Llosa se l'ha de llegir però no escoltar. A veure si ens haurem d'abstenir també de llegir-lo, amb aquestes redaccions escolars.

Afirma l'escriptor en l'article dominical: “Viví casi cinco años en Barcelona, a principios de los setenta –acaso, los años (ja has dit “años”, Nobel!) más felices de mi vida– y en todo ese tiempo creo que no conocí a un solo nacionalista catalán. Los había, desde luego, pero eran una minoría burguesa y conservadora sobre la que mis amigos catalanes –todos ellos progres y antifranquistas– gastaban bromas feroces.” No va conèixer “nacionalistes” perquè en aquella època no es feia servir la paraula. Tampoc “independentista” La gent era “de la ceba”, “catalanista”, “separatista”, que, amb matisos, volia dir el mateix. No se'n va adonar, el nostre home? Segons diu, tractava amb “progres y antifranquistas”. Com si els “nacionalistas” no fossin antifranquistes i només ostentessin la condició de “progres” els que va conèixer a Bocaccio i al carrer Tuset. Quins anys barcelonins més mal observats.

Els “de la ceba” i “separatistes” –burgesos o progres– han intentat durant trenta anys entendre's amb Espanya. No ho han vist possible, i ara demanen votar per veure si són més o si la majoria cau de la banda del Nobel que ens renya i ens alliçona i que és el mateix que, segons sagaç apunt de l'amic Ramon Iglesias de Portbou, no va poder convèncer els peruans que era millor que Fujimori.