El català emprenyat no ho està prou

Rodríguez Zapatero, primer ministre, va proclamar allò de: “Apoyaré la reforma del Estatuto de Cataluña que apruebe el Parlamento de Cataluña” en un míting en què també va citar, de Martí i Pol, aquest haiku: “La pau, pregonen, i amb la boca petita criden la guerra.” Deu anys després, Belloch Julbe, alcalde de Zaragoza, recorda que una de les poques coses per què serveix el Senat és suspendre una autonomia. De fet no: l'article 155 de la Constitució estableix que si una comunitat autònoma no compleix les seves obligacions, el govern, amb l'aprovació del Senat per majoria absoluta, podrà adoptar les mesures necessàries per fer-les-hi complir. El govern no pot eliminar-la, però sí que pot aplicar el Codi Penal, que, com recordava Alfonso Guerra, deixa ben clar què cal fer en casos de prevaricació o desobediència. És ben bé que els socialistes, quan volen, se'ls entén. En canvi, aquells jocs florals que van servir per recaptar els vots necessaris per formar el primer tripartit se n'han anat en fum, i de les conseqüències no en volen sentir parlar, com si no hi tinguessin res a veure –tothom coincideix que la manifestació del 2010 contra les retallades al nou Estatut va significar el decantament del procés secessionista que ara estem vivint–. És estrany que encara hi hagi qui espera que s'apuntin a tot això que ara se'n diu dret a decidir. Quan s'ha vist que socialistes o comunistes, i les seves variades derivacions, apostin per la ruptura d'un estat consolidat i jacobí, que només li fa falta un grapat de polítiques socials per ser perfecte? Una cosa és veure's obligats a compartir conselleries autonòmiques amb separatistes –si fins i tot Rosa Díez va ostentar la cartera de Turisme en el govern basc– i una altra, deixar que aquests apliquin el seu programa de màxims. Però l'independentista català està en lluita constant contra el pessimisme de la intel·ligència i sempre es deixa endur per l'optimisme de la voluntat; per això no para d'esperar que els progressistes d'arreu del món i d'Espanya entenguin les seves raons i se solidaritzin de franc amb la seva causa. I la tossuda realitat és que la nova presidenta, socialista, d'Andalucía ha advertit que segons com es vulgui resoldre el problema de Catalunya, Andalucía s'hi posarà “de frente”, mentre que el dia 11 proppassat van ser els diputats de la Lliga Nord els que van lluir samarretes amb l'estelada al Parlament italià, els únics.