‘The Catalan Way'

Ens trobem immersos en l'allau de notícies i comentaris dels mitjans de comunicació sobre el procés històric que estem vivint i tinc la sensació que ens és impossible destriar el gra de la palla. Jo acostumo a dir i a escriure que ni ens hauríem de deixar influir pels comentaris dels que neguen la democràcia, perquè tendeixen a exagerar les dificultats, ni dels que, enardits per l'escletxa que a hores d'ara ja s'ha transformat en esvoranc de llum, tendeixen i tendim a minimitzar-les. La veritat és que estem vivint uns temps apassionants, en els quals res és clar però tot és possible i que el més valuós que tenim és la manera en què se succeeixen els fets, si més no de la nostra banda.

Em refereixo al ‘Catalan Way' que ja s'ha transformat en sinònim, a àmbit internacional, de lluita pacífica però sòlida i convençuda, de tolerància (he escoltat molts comentaris aquests darrers dies de gent que votarà sí a un nou estat i que al mateix temps diu que farà el possible perquè aquest nou país sigui còmode i acollidor per als que han votat no) i de l'optimisme i l'esperança del que sap que de sobte té la possibilitat d'un nou començament.

La fins ara resposta al ‘Catalan Way' és inadmissible i condemnable en una democràcia. Agressions violentes com les de Blanquerna, propostes de bombardejos, declaracions sanguinàries com les del líder d'Aliança Nacional (no s'escindirà cap territori sense que hi hagi sang), o esments a la intervenció de l'autonomia com les de l'exministre i alcalde de Saragossa, el socialista Belloch, no es poden tolerar. És veritat que si a més a més els amanim amb els símils d'afusellaments a britànics a Gibraltar de l'institut de secundària a Osca (aplaudit per pares i professors presents) o amb fires de parafernàlia franquista i nazi en una escola pública de la comunitat de Madrid, el món es veurà obligat a donar suport o a la caverna més obscura, o a l'optimisme i l'esperança expressada de manera cívica, pacífica i democràtica. Perquè no ho oblidem, fins ara el que demanem és el dret a votar. La campanya pel sí o pel no encara no ha començat!

Tampoc pensem que aquests fets siguin l'expressió del sentiment general espanyol, ni de bon tros. Tot i que no he vist cap condemna formal a cap mitjà de comunicació de l'Estat (també se'm podria haver escapat), en el cas del col·legi del poble de la comunitat de Madrid, els primers xocats eren els pares que van expressar, almenys alguns, la seva condemna davant de les càmeres de televisió. Una mostra del que dic és també la carta d'Eduardo Almeida, un estudiant canari resident a Catalunya, al diari El País, titulada La meva experiència a Catalunya, on desmenteix de manera contundent que la gent de fora que ha vingut a viure i treballar a casa nostra és maltractada si no parla en català o si no comparteix els ideals dels catalans, imagino que es refereix als ideals sobiranistes. No deixem que els perjudicis infectin la nostra ment, diu, parlem sabent de què parlem i demano també que no estiguem disposats a acceptar l'opinió d'uns com un dogma indiscutible, perquè pot ser que ens n'arribem a penedir, com ha passat a molta gent. I acaba dient: Catalunya, ets lliure!

El President Mas deia la setmana passada al Cercle d'Economia que tenim un dèficit de pensament i un excés d'immediatesa. Jo afegiria que molt especialment tenim dèficit de pensament a llarg termini (a curt potser en tenim una mica massa) i que sense deixar de respondre als reptes que se'ns plantegen cada dia, per no dir a cada hora, hem d'estar preparats per donar una resposta intel·ligent als pitjors presagis, perquè cada vegada és més clar que algú els té a l'agenda. Això sí, sense oblidar que el que ens fa més forts és el Catalan Way.