Els silencis eloqüents

Es veu que a Catalunya hi plana un silenci obscur, una espiral de silenci fruit de la por o de la fatiga, una il·lusió d'unanimitat creada per la renúncia d'aquells que ja no s'atreveixen a discrepar, i això ha alarmat alguns intel·lectuals dels que anomenem “progressistes”. Els silencis són eloqüents, diuen aquests intel·lectuals que veuen amb angúnia com la majoria (silenciosa, és clar) de ciutadans està espaordida pel clam independentista. Fins i tot –diuen– hi ha cada dia més conversos a la nova fe per mer afany de passar desapercebuts.

Doncs sí, els silencis són eloqüents. Han estat eloqüents –clamorosos, de fet– els que s'han mantingut amb absoluta indiferència mentre la caverna política i mediàtica rugia. Han estat clamorosos els que atorgaven davant de la cridòria anticatalana (recordin les firmes “contra Catalunya”), davant del ribotat de l'Estatut, davant de l'incompliment dels acords d'inversió i de finançament, davant de les agressions a la immersió lingüística i davant de la muralla inexpugnable amb què ha topat qualsevol proposta de revisió de les relacions polítiques i econòmiques entre Catalunya i l'Estat al llarg d'aquests darrers anys que han obert una escletxa que potser ja no es podrà tancar. Han estat clamorosos els silencis que han contribuït, per omissió, a engreixar la “demagògia” i el “fanatisme”que ara els terroritza. Doncs sí, els silencis són eloqüents. I sí, han contribuït a augmentar la sensació que ningú no està disposat a escoltar cap argument. I han fomentat el silenci de catalanistes moderats –si són molts o pocs es podria saber amb una consulta– que efectivament han deixat d'expressar la seva opinió –si no l'han canviada. I ho han fet, potser, més per fatiga que per por, esgotats de topar contra el mur dels silencis eloqüents a una banda i contra el mur del “no veieu que no volen escoltar” a l'altra, esgotats de topar amb la incomprensió d'uns i altres. I han contribuït a radicalitzar les posicions tant com la cridòria. Per omissió, és clar, per una omissió molt, molt eloqüent.

Una de les opinions alarmades que s'han llegit aquests dies s'estranyava del fet que hi hagi “molts independentistes d'última hora”, es lamentava de les veus que han emmudit i afirmava que en aquesta ocasió no desitja posar la seva, de veu, al servei del que pensen altres. Farà ben fet. Que mantinguin el seu silenci, per eloqüent que sigui, perquè amb aquests amics no calen enemics.