El Partit X

A Madrid s'ha presentat en públic el Partit X, una opció política que naix a recer de les brases encara fumejants del 15-M. El Partit X espanyol naix amb vocació de “xarxa ciutadana” i ha fet seves les divises de “transparència” i “democràcia directa”. Farà forat? Potser furgarà una mica, i poca cosa més. A Espanya, tal com van les coses i les sensibilitats, és Unión, Progreso y Democracia qui guanya l'espai i el fervor electoral que perden el Partit Popular i el PSOE. UPyD és una d'aquelles opcions que fan guanyar-se el sou a politòlegs i sociòlegs. Quan la Falange de José Antonio Primo de Rivera va començar a traure cresta el seu discurs no era “ni de dretes ni d'esquerres”, una divisa que després el franquisme va ser capaç de mantenir erta durant quatre dècades. És d'esquerres UPyD? Se'n proclama. És de dretes? Més que el Tigre del Maestrat. Però, sobretot, el partit de Rosa Díez és espanyol. Patriota. I a Espanya ara el patriotisme juga la carta d'aprofitar el desencís i escampar el caos. Com sempre.

El Partit X a Espanya i doncs és Unión, Progreso y Democracia. I a Catalunya? El càrrec encara és vacant i hi ha colzades i puntellons per ocupar-lo. Quina és la força més útil i poc versàtil per ocupar l'espai del patriotisme espanyol alterat? Podria ser-ho el PP, que en aquest país no s'ha cremat ni pel pas pel poder, que no ha tingut, ni per la corrupció que tot ho corrou. Però el Partit Popular Català queda obert en canal pels pecats del seu referent “nacional”. Com es pot apel·lar al patriotisme espanyol quan els acords amb Convergència i Unió són tan recents, quan el pacte del Majestic encara cueja i sota l'ombra ben viva de Luis Bárcenas, els sobres i els sobresous, que van, vénen i vindran? Tampoc pot ser-ho Unión, Progreso y Democracia, que en aquest país és una referència llunyana i un residu electoral que no fa ni el pes ni la mida.

Qui s'hi vulgui veure s'hi veurà. Només cal donar una ullada a les enquestes d'intenció de vot. L'alternativa espanyola per antonomàsia es diu Ciutadans. Un partit que ajunta presumptes sensibilitats d'esquerra, tan falses com es vulgui, com la del rampant Jordi Cañas, i posicions tan ultramuntanes com la de la trànsfuga reaccionària Carina Mejías. “Ni de izquierdas ni de derechas, solo buenos españoles”. Exactament això. En Ciutadans s'apleguen els votants del PSC que pateixen irritació nacional espanyola i els del PP escaldats de les misèries de la política convencional. És un punt de coincidència útil. Encara que tingui uns límits evidents de creixement: els que marca l'adhesió patriòtica espanyola a Catalunya. Límits que, en cas de metàstasi, es clavarien entre la vintena i la trentena de diputats.

Per això Ciutadans és el vot útil. I per això també Pedro Jota Ramírez hi juga amb tanta vocació i decisió. A Catalunya, per a El Mundo, el PP és un partit complicat i indomesticable, perquè no se sap qui mana i hi ha més caps que barrets. Pedro Jota sempre vol manar. El suport i la campanya a favor de Ciutadans, doncs, són ben comprensibles. Però van més enllà. També dins el Partit Popular, secció metròpoli, hi ha complicitats esteses cap a Ciutadans. Una alternativa que apamen amb atenció. Aquesta jugada explicaria, només en part, l'evidència en què la direcció del seu partit ha deixat Alícia Sánchez-Camacho quan la presidenta de la delegació catalana ha anat a Madrid a reclamar una certa “singularitat” per a Catalunya. N'hi ha que especulen aquests dies amb la recuperació de tot el poder territorial per part dels germans Fernández Díaz. N'hi ha que barallen uns altres noms, com el de la nouvinguda Esperanza García. I n'hi ha que no deixen de contemplar la possibilitat d'aprofitar, d'alguna manera, Ciutadans.

Com fa, igualment, el PSOE. Aquí els tempteigs i els contactes amb Ciutadans són més seriosos. Mentre el PP espanyol sap que sempre acabarà determinant qui mana al català, però es pregunta si la delegació els servirà realment per a la gran ofensiva final espanyolista, el PSOE desconfia profundament del PSC. Encara no han oblidat la desobediència que van escenificar els socialistes catalans al Congrés. I tenen ben clar que, si el Pere Navarro persisteix amb el desacatament del dret a decidir, hauran de buscar alternatives nacionalment més pròximes. Els dirigents del PSOE ja han advertit als del PSC que han de mesurar molt cada gest. Sobretot, tenint en compte el desgast que estan patint i que recullen les enquestes d'intenció de vot.

Quan Pasqual Maragall va pactar amb Esquerra Republicana, i arran de la reunió de Josep Lluís Carod-Rovira amb dirigents d'ETA, els socialistes espanyols van contactar amb Celestino Corbacho per veure si es veia amb ànims d'escindir-se del PSC amb algun gruix de dirigents i militants per reconstituir a Catalunya el PSOE. Corbacho mai ha aclarit l'episodi ni ha explicat per què va rebutjar l'oferta. Potser amb la dimissió de Carod en aquells moments a Ferraz ja en van tenir prou. Ara la coïssor ha tornat a fer-se evident. Tot i que Alfredo Pérez Rubalcaba fa declaracions ambigües a favor d'una evolució federal simètrica, els seus barons s'inquieten. Alfonso Guerra, Susana Díaz –presidenta d'Andalusia– o Juan Alberto Belloch –alcalde de Saragossa– són veus prou representatives del partit? La cimera de Granada i el fracàs amb què va culminar –fracàs per al PSC– fan pensar que sí. Si el camp propi falla, l'alternativa del PSOE a Catalunya es diu Ciutadans. I la treballen. Com la treballa el PP.