Molt soroll per no res

Tant soroll tota aquesta setmana muntant espectacles al Parlament, provocant contínuament fins a fer emprenyar (que és més que enfadar) la presidenta De Gispert, i tot plegat es veu que només eren trenta, quaranta o cinquanta mil? Tant soroll per això? Ni que fossin cent mil, que en comparació amb els prop de dos milions de l'Onze de Setembre és un tip de riure, valia la pena tant soroll? Em penso que els periodistes ens ho hauríem de fer mirar. Ja em sap greu, però com que jo ahir formava part de la majoria silenciosa que es va quedar a casa, es veu que em vaig perdre uns capítols interessantíssims. No vaig poder veure les salutacions feixistes que els manifestants de la plaça de Catalunya feien al costat de Sánchez-Camacho, i es veu que em vaig perdre la intervenció que va fer el líder de les Juventudes de Democracia Nacional (un dels joves protagonistes de l'assalt a la Blanquerna de Madrid) a la manifestació de Sants. Quina llàstima que ahir decidís fer una llarga migdiada. Estava tan entretingut reflexionant sobre les brillants declaracions d'ahir d'Alejo Vidal-Quadras sobre la cadena humana (va dir que havia estat “un muntatge artificial”) que no vaig poder seguir els actes del 12-0. Quina llàstima. Ara em confondran amb aquesta majoria silenciosa i desacomplexada que ahir no va anar a la mani, que no va votar la Constitució, a qui les referències al franquisme no és que li rellisquin sinó que simplement no el va viure, a qui no espanten les referències a ETA perquè aquesta li queda lluny i que fins i tot troba allunyades les referències als Balcans. Quina llàstima. El pròxim 12-0 hi aniré. No m'adormiré més.