Sentir-se minoria

No sé vostès, però jo l'única vegada que m'he sentit formant part d'una majoria social ha estat en les últimes eleccions al Parlament, en què, com sempre havia fet en la meva vida de votant, vaig manifestar-me a favor de la independència de Catalunya. I resulta que aquesta última vegada que hi ha hagut eleccions al meu país ha estat l'única en què les formacions polítiques que estan disposades a arribar-hi han obtingut una majoria força clara. Parlo, que quedi clar, de la independència, encara que en diguin procés sobiranista, nou estat d'Europa o com vulguin. Però el que els deia: quan ja començava a resignar-me a formar part per sempre més d'una minoria, més o menys fluctuant amunt i avall, que creia en una Catalunya independent, resulta que ara habito en una majoria social que la vol. No cal que discutim ara com hem arribat fins aquí (més enllà del fet històric decisiu que CDC ha fet el pas que no sabíem mai si faria), perquè ja ho hem fet prou i no acabaríem mai.

Vull dir que aquest meu país ha canviat tant en els últims temps que allò que eren majories polítiques i socials ara ja no ho són o que les majories i les minories ara ja no es compten per si s'és més d'esquerra o de dreta, sinó per qui vol un país lliure o qui vol, com se'n diu ara, l'actual statu quo, més o menys maquillat. I, és clar, hi he pensat veient la manifestació de la Hispanitat de dissabte a Barcelona. Ara són més que mai manifestant-se, per la senzilla raó que saben que són minoria, que se senten minoria, al carrer i al Parlament. Havent mobilitzat la majoria silenciosa que s'han apropiat van ser entre 30.000 i 160.000. Felicitats! Més de dretes o d'esquerres, la voluntat de pertinença a Espanya ha estat l'opció majoritària a Catalunya fins fa quatre dies. Però ara ja no. Jo no sé si tota aquesta gent se senten com em sentia jo quan pertanyia a la minoria social. Em penso que és diferent. Em penso que haver estat sempre una minoria i ara ser majoria fa il·lusió, i en canvi a l'inrevés fa ràbia. I la gent quan s'enfada no pot evitar dir el que sent, com aquella senyora manifestant que va sortir a la tele dient: “Antes éramos una, grande y libre y ahora somos muchas, pequeñas y cabreadas.” Sí, ara ho veig, em penso que no és només una qüestió de majories i minories canviants. És una cosa més profunda que això.