Opinió

Fronteres vergonyoses

En fugir de
la misèria o de
la repressió
es converteixen
en il·legals

Eren números el que hi havia damunt de les caixes arrenglerades a l'aeroport de Lampedusa el passat dia 4 d'octubre. No hi havia noms sobre els taüts de les víctimes del naufragi de la barcassa que transportava més de 500 persones que fugien de la fam i de la guerra. Venien de lluny, de Somàlia i d'Eritrea. En van morir 340. Venien amb les mans buides. Venien amb l'únic objectiu de guanyar el repte més primari de tot ésser humà: la supervivència. En la travessia hi han trobat la mort. Europa, l'Europa dels drets, s'ha limitat de moment a certificar i lamentar la tragèdia. Barroso va quedar impactat amb l'espectacle dels centenars de caixes que esperaven sepultura. Itàlia no vol assumir en solitari la càrrega d'una immigració incessant. Només el papa Bergoglio ha gosat dir que era una vergonya. Unes setmanes abans, Francesc ja havia denunciat a la mateixa illa de Lampedusa el pecat de la indiferència col·lectiva.

A tots ens ha colpit la tragèdia però aviat oblidarem que el drama es repeteix un dia i un altre. Només aquest any els que han arribat per mar a les platges italianes superen els 30.000. Les víctimes mortals superen els 1.500. Era expressiva la lamentació de l'alcaldessa de l'illa, Giuisi Nicolini: “Com de gran ha de ser el cementiri de la meva illa per donar sepultura a tants immigrants?” “Vingui a comptar els morts”, afegia Nicolini adreçant-se al primer ministre italià, que es treia una part de la responsabilitat demanant solidaritat a tots els països de la UE per abordar aquest drama. Recordem que Silvio Berlusconi va inspirar la reforma segons la qual tot immigrant indocumentat seria considerat un delinqüent i va penalitzar tots aquells que el puguin o vulguin ajudar. La llei concedeix la nacionalitat als immigrants morts, mentre que incrimina els supervivents per immigració il·legal. Els penalitza amb 5.000 euros i expulsió.

Els morts de Lampedusa han estat enterrats amb tots els honors, amb funerals d'estat, com a ciutadans italians! Quina hipocresia! A l'illa mentrestant se n'amunteguen ara mateix més d'un miler, arribats vius fa ben poc, a l'espera dels tràmits d'expulsió. A l'altre costat els turistes europeus gaudeixen encara dels darrers dies de vacances al sol. Enrico Letti decideix incrementar la vigilància i l'ajut als nàufrags però diu que no pot canviar les lleis que penalitzen la immigració dels desesperats. Només els morts es poden quedar a Itàlia. Sembla que Letti no ha après la lliçó que dictaven els alumnes de Lampedusa el dia de la tragèdia quan van escriure a la pissarra: “Dobbiamo amare loro come se fossero nostri fratelli ed dobbiamo evitare che possano succedere simili catastrofi.”

El Consell europeu d'aquesta setmana plantejarà novament el problema migratori a Europa. La proposta que pugui sortir de Brussel·les es traduirà probablement en més vigilància marítima i en més solidaritat amb els governs que suporten l'allau migratori. No anirà més enllà. S'escoltaran paraules de lament per les víctimes però no de complicitat amb la seva causa, amb la seva aventura humana per saltar fronteres. Els que es fan a la mar desesperats i sovint enganyats per les màfies que se n'aprofiten aspiren només a poder compartir una terra de llibertat i d'esperança. I el somni es converteix lamentablement en malson.

Les fronteres, vet aquí el problema que divideix els pobles. Als desplaçats per la fam, per la guerra o per la repressió no els és permès de triar l'espai alternatiu on podrien viure. En fugir de la misèria o de la repressió es converteixen automàticament en apàtrides, en il·legals, per decisió dels que tenen el poder de fer lleis i de blindar la seguretat dels que encara tenim el privilegi d'una ciutadania innata o adquirida de forma degudament controlada.

Estem parlant de fronteres polítiques, de fronteres territorials que barren el pas als desesperats que fugen de la repressió i de la pobresa, però caldria recordar que a dins mateix dels països rics i democràtics de la nostra Europa i de la nostra Catalunya hi ha també unes altres fronteres, fronteres interiors, fronteres socials: milionaris a un costat, en atur, pobres o sense sostre a l'altre. Fronteres de classe que no figuren en els mapes però que són també infranquejables. No són també injustes i vergonyoses aquestes fronteres? Potser un dia haurem d'aprendre a sumar el crit de llibertat amb el clam d'igualtat i el somni de la fraternitat.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.