Els murs sempre cauen

Els historiadors deixen la futurologia per altres ciències menys exigents, més imaginatives i més incertes. L'historiador furga en documents, fets comprovats, declaracions desconegudes i cerca noves aproximacions al passat, que sempre és analitzat per ments del present. El polític i tant o més el periodista acostumen a fer prediccions d'avui per demà, canviar-les si les enquestes bufen cap a un altre costat i, si s'escau, esbiaixar discursos i oblidar programes electorals. El polític està tan obsessionat amb la política perquè hi està massa a prop, perquè no sap distingir entre el seu interès personal i el que convé a la societat, perquè no parla amb la gent ni es desplaça amb transport públic. Els problemes de fons només surten quan hi ha una desgràcia, baralles, manifestacions o protestes massives. És llavors quan fan discursos radicals i apocalíptics.

Recordo un dels diputats més brillants dels últims temps a la Gran Bretanya, el conservador Enoch Powell, en un incendiari discurs a la Cambra dels Comuns en contra dels immigrants. Deia aquell polític que representava una circumscripció de l'Ulster que els immigrants causen tants problemes que “estic veient com les aigües del Tíber romà baixen vermelles de la sang causada pels nouvinguts”. Powell podia fer un discurs en llatí, grec, francès i alemany. Sabia molt però no feia un diagnòstic adequat. Les aigües del Tàmesi mai van baixar roges de sang, ans al contrari, es netejaren i perderen aquella contaminació que enfosquia els carrers de Londres amb les boires victorianes. De fet, la immigració a Anglaterra ha estat un factor positiu, tant per a les excolònies que hi enviaven gent a milers com per als mateixos britànics que han acollit els que no fa gaire temps formaven part de l'imperi. El multiculturalisme no ha funcionat, és cert, però tampoc hi ha hagut grans aldarulls per raons racials o religioses a les grans ciutats angleses.

Les imatges que ens arriben de l'illa de Lampedusa, amb centenars d'immigrants jugant-se la vida per trepitjar terra europea, han colpejat la consciència occidental. Una democràcia no pot digerir aquest tipus de denigracions a la condició humana. Ha parlat amb energia el papa Francesc, el president de la Comissió Europea, Durão Barroso, s'ha desplaçat a Lampedusa i ha rebut escridassades de la gent que no té prou cementiris per enterrar tots els que s'ofeguen a no gaire distància de la costa. La pressió immigratòria africana no serà fàcil aturar-la. L'explosió demogràfica dels països africans anirà desplaçant-se cap al nord tot i els cinturons de seguretat marítims, aeris o a la terra ferma. Aquestes arribades massives espanten molta gent i no és sorprenent que els partits d'extrema dreta tinguin cada cop més força als països europeus. El que uneix tots aquests partits és un populisme que neix de l'hostilitat vers la immigració, sobretot, si és de procedència musulmana.

El filòsof francès Tzvetan Todorov deia fa poc que “avui l'amenaça són els estrangers, els immigrants. Si són musulmans, la seva presència és considerada doblement perillosa. El més greu és que la dreta tradicional, per barrar el pas a l'extrema dreta, copia els programes dels que consideren els nouvinguts una amenaça a la identitat nacional. Aquesta por a l'altre, als bàrbars, serà el primer gran conflicte d'aquest segle”. Però l'impacte demoscòpic a la política francesa no afecta només la dreta clàssica sinó que ha entrat en tromba en l'esquerra socialista. El ministre de l'Interior, Manuel Valls, ha expulsat de manera ignominiosa una nena mentre anava d'excursió amb els seus companys d'escola. El ministre socialista no s'ha penedit sinó que creu que ha fet el que calia i no pensa rectificar. El president François Hollande ha hagut de prendre part en el debat i ha autoritzat el retorn de la nena expulsada a França, la ja cèlebre Leonarda, però no permet que retorni amb la seva família. Estem parlant d'una família gitana que aparentment procedia de Kosova, però algunes fonts indiquen que vivia a Itàlia. La tendència transhumant d'aquesta ètnia pot fer que l'origen de la família de Leonarda fos de territoris en què els roms han acampat durant segles. El problema que es planteja a França és que hi ha uns 20.000 gitanos que viuen en els entorns de París i el ministre Valls els vol fer fora. Aquesta decisió divideix l'esquerra però augmenta considerablement la valoració del ministre Manuel Valls a les enquestes. Es tracta de guanyar eleccions i de satisfer les voluntats més primàries dels votants. Aquest corrent el detecten tant els partits de dretes com els d'esquerres. És útil reconèixer que molts vots del Front Nacional de Le Pen han saltat des del partit comunista francès a la dreta més extrema, que ara com ara té moltes possibilitats de convertir-se en la primera força de França en les eleccions europees.

Es poden aixecar murs i fronteres perquè l'estranger no penetri en els nostres espais de convivència. Però la història demostra que el moviment de gent d'un lloc a l'altre de la terra ha estat imparable. Per raons econòmiques, revolucionàries, ideològiques o persecutòries. El mestissatge és un dels trets definitoris dels pobles de l'Amèrica Llatina, com també la barreja de classes i procedències diverses ho és als Estats Units, que inventà el concepte del melting pot, que ha fet possible, per exemple, que un negre arribés a ocupar la Casa Blanca de Washington. L'immigrant d'avui viu en tres mons interrelacionats que difícilment es poden separar. Diu l'historiador recentment traspassat, Eric Hobsbawm, que hi ha primer el món del país d'origen, el del país on ha emigrat i el món global que s'ha convertit en propietat comuna de la humanitat gràcies a la tecnologia i a la moderna societat de consum capitalista i dels mitjans de comunicació locals i planetaris. Els murs per aturar les persones, tard o d'hora, cauen i són substituïts per passadissos estrets o amples per facilitar el trànsit de gent en totes direccions.