Ensenyament públic: privatització del segle XIX
A Ensenyament, el director podrà triar a dit la meitat de la plantilla de funcionaris i la totalitat del professorat interí o substitut
En democràcia, l'administració pública no és automàticament democràtica perquè estigui gestionada pel partit polític que ha guanyat les eleccions. Cal també que el seu funcionament sigui transparent i que els llocs de treball es proveeixin d'acord amb uns criteris objectius i quantificables. Això vol dir igualtat d'oportunitats per optar-hi, publicitat, mèrit (criteris de baremació i/o avaluació) i capacitat (acreditació dels requisits establerts objectivament). Així ha estat des del restabliment de la democràcia.
Les raons d'aquesta exigència de transparència són prou evidents: es tracta de llocs de treball públics pagats amb diners públics. En una empresa privada, la contractació dels llocs de treball pot regir-se per altres criteris; ja s'ho farà cadascú amb els seus diners. Però un lloc de treball públic no es pot adjudicar a dit, arbitràriament o per afinitats. Entenguem-nos: si algú té una empresa privada i vol contractar-hi el fill d'un amic, és molt lliure de fer-ho; però no a l'administració pública. Estem jugant amb els diners del contribuent i això és molt seriós. Cal, per tant, introduir les cauteles oportunes que evitin les arbitrarietats. Els polítics ho haurien de saber.
Malauradament, no sembla que el Departament d'Ensenyament prevegi cap d'aquests criteris en el nou decret de plantilles que està promovent per als centres públics catalans. Ben al contrari. Segons aquest projecte, el director podrà triar a dit (directament o indirecta) fins a la meitat de la plantilla de funcionaris i la totalitat del professorat interí o substitut. Si hi afegim que, a més a més, podrà obligar el professorat a impartir una altra especialitat que no sigui la seva i que –tal com està redactat ara mateix el projecte–, a continuació podrà declarar-lo incompetent per a la docència i rellevar-lo, aleshores ens trobem que, amb tot això, s'està introduint un model en el qual hom podrà jugar a ser empresari privat amb diners públics. I això obre les portes al clientelisme, a l'amiguisme i a la corrupció. No ho faran tots els directors, és clar que no, però el que ho faci es mourà en una impunitat legal que té com a revers la indefensió de bona part del professorat.
L'empresa privada i l'Administració pública són dos àmbits diferents amb dues lògiques de funcionament prou diferenciades. Manllevar de l'empresa privada la contractació discrecional de personal no porta pas a la conversió de la pública en privada –ni tan sols això– sinó a la consideració patrimonialista de l'administració i a posar-la en mans de lobbies i capatassos que fan, desfan i designen llocs de treball amb diners que no són seus. Sembla que vulguin convertir els llocs de treball públics en el que abans se'n deia “regalías”. Així era el segle XIX, amb la famosa figura del funcionari “cessat” tan bon punt perdia les eleccions el partit polític que l'havia col·locat, alhora que el que acabava de guanyar-les s'afanyava a col·locar els seus. Ara sembla que hi tornem.