Un país estrany

Espanya és un país estrany. Havia desitjat vivament la democràcia i ara no sap què fer-ne. Espanya experimenta una gran una fatiga democràtica; com que no té tradició parlamentària, se n'ha cansat i enyora l'autoritarisme, que torna cíclicament per governar a batzegades, a garrotades, per la força. Catalunya té més defectes dels que reconeix, però en general és més oberta, més demòcrata, més sincerament europea, més pactista, més liberal. No som més lliures perquè Espanya no ens ho permet. Espanya està penedida d'haver obert l'aixeta de les llibertats, de la participació, de l'autonomia, de les llengües, de la realitat plurinacional.

“Pluri què?”, diuen amb una mala cara i torçant el bigotet de l'antic règim que no s'han afaitat mai. Abans només ho pensaven, però ara diuen obertament que ja n'hi ha prou de romanços i de tanta democràcia. La mateixa Constitució que un dia va servir per canalitzar els anhels de llibertat i democràcia serveix ara per reprimir-los. “S'ha acabat la broma” es llegeix per sota de tantes manifestacions intemperants que tenen com a denominador comú una aversió profunda a l'exercici de la democràcia. És la mateixa cançó de la dictadura: “No esteu madurs, no us sabeu governar, sou insensats, se us ha de lligar curt, en fila índia i a callar.”

El raonament i la confrontació dialèctica han estat substituïts per la visceralitat de sempre i la fatxenderia de l'ignorant que dissimula la inèpcia amb una croada contra el món. Espanya és un país tan estrany, que Arnaldo Otegi, per qui no tinc cap simpatia, és a la presó després d'haver promogut l'abandonament de la violència. És un país tan estrany, que li han hagut de dir des de fora que practica una política penitenciària il·legal. Tan estrany, que continua inventant-se la llegenda negra antiespanyola. És tan estrany, que fer política a Espanya està mal vist. I, en la pràctica, prohibit.