Ca montes
Reed llegint Estellés
Feliç de veure que uns versos valencians de postguerra esborronaven uns xiquets de Manhattan
Aquell dia vaig tenir molta sort. Era el març del 2007 i passava unes hores a Nova York. Vaig baixar a Manhattan i, en registrar-me a l'hotel, entre els fulls de propaganda que hi havia al taulell vaig trobar que Lou Reed llegia poesia catalana al Baryshnikov Center, l'única nit que jo havia de passar a la ciutat. En vaig aconseguir una entrada, i amb el jet lag pressionant-me el cervell vaig baixar caminant fins al carrer 37, a la banda de Nova Jersei. Feia fred, era de nit i el Centre em va semblar un espai desolat entre la novena i la desena avinguda. Però vaig estar content de la sort que tenia. Hi vaig entrar saludant amics catalans que hi eren i que havien fet possible això. La sala era molt fosca. Molt negra. Lou Reed, amb Laurie Anderson i Patty Smith, era a punt de recitar una selecció molt completa de poetes catalans. Entre el públic, gent molt jove. Van repartir un llibret amb els poemes en català i en anglès, i amb un pròleg, crec recordar, del Jaume Subirana. Vaig seure i vaig escoltar. Quan ja feia una bona estona que hi érem, de sobte Lou Reed va agafar-se al micròfon, va començar a recitar Estellés i va fer un gest estrany com ara una ganyota, que va provocar una rialla. Una rialla estúpida. Les nits que van fent la nit és un poema dur, molt dur, molt digne del fill del forner però també del cantant que mai vam saber si cantava o recitava. Reed va reaccionar aixecant el to, a poc a poc, molt lentament, remarcant la duresa dels versos. I aquells xiquets de Nova York van anar callant, es van anar fent petits a la cadira i van començar a entendre que aquells versos que arribaven de l'altra banda de l'oceà eren dinamita, un sentiment genuí, la vida escrita en les ratlles mesurades i viscudes d'un poeta. Quan es va acabar ningú parlava i jo tenia llàgrimes a punt de saltar-me dels ulls. Orgullós del meu veí de Burjassot, feliç de veure que uns versos valencians de postguerra esborronaven aquells xiquets post-tot de Manhattan. I agraït, molt agraït, a aquell home que tanta música m'havia ensenyat de jove.
