El crèdit

Abans solia sentir dir: “Veus aquell actor? Veus aquella ballarina? Si en comptes de néixer a Reus o a la Barceloneta ho haguessin fet a Amèrica, serien unes primeres figures de Broadway o de Hollywood.” Jo no sabia què respondre-hi però l'altre dia vaig anar al teatre Villarroel de Barcelona a veure l'obra El crèdit i mirin què em vaig trobar: dos actors, en Jordi Bosch i en Jordi Boixaderas, que em van fer pensar en Walter Matthau i en Jack Lemmon; un director, en Sergi Belbel, que té la mà d'en Billy Wilder, i un text, el d'en Jordi Galceran, que segueix el mestratge de L.A. Diamond, el col·laborador de Wilder, i la tradició de les millors comèdies americanes dels anys quaranta, cinquanta i seixanta, moment en què Hollywood va desaprendre de fer guions. Jo i els presents a la sala, tret del senyor del meu davant que va escoltar el Barça amb uns auriculars, vam riure durant tota l'hora i mitja que dura la funció. Fer riure, com fer plorar, és molt difícil. Tothom ho sap i ara no discutirem banalitats. Per aconseguir-ho cal l'equilibri de tots els elements en joc, i els elements que sostenen El crèdit són molt grans i molt importants. Amb gent així es pot anar pertot. Es pot anar a Hollywood, es pot anar a Broadway, i si els espectadors d'allí no ho entenen, que s'hi posin subtítols.

Al principi vaig pensar que el Billy Wilder dels millors temps –el de L'apartament, per exemple– hauria carregat més la nota àcida en l'enfrontament entre un banquer i el client que va a sol·licitar-li un crèdit. La banca hauria quedat més malparada i el peticionari, més indefens. Però és que El crèdit, després es veu, no va ben bé de bancs i caixes, tema per desgràcia de moda, sinó que va de relacions humanes, i això és universal. Una mena de Harold Pinter que s'embolica, fa disbarats i fa riure. I com que totes les relacions humanes són negociació, em vaig decantar per veure en El crèdit un altre tema de moda: el “tema” per antonomàsia. Si jo fos el president Mas faria que el guió de les negociacions amb l'Estat me l'escrivís no cap comissió ni en Mas-Colell sinó en Jordi Galceran, i que en Jordi Boixaderas, seductor “a la catalana”, anés a fer ballar el cap als mandataris espanyols com fa ballar el d'en Jordi Bosch. L'endemà, tindríem finançament multiplicat per deu i la consulta seria un fet, vinculant i tot.