Una resposta explícita

Els pressupostos són una realitat, i altres coses, com el procés de transició nacional o l'exercici del dret a decidir, meres especulacions. L'interminable debat sobre quina ha de ser la pregunta i com han de ser les respostes de la consulta demostra que el suflé està baixant. Semblava que tothom sabia de què estàvem parlant quan parlàvem d'independència, però no. Estem fent el mateix paper que la núvia a qui pregunten “vols contraure matrimoni amb…” i diu que això no es pot contestar amb un sí o amb un no, perquè no tot és blanc o negre i a la vida existeixen els matisos, que cal no tancar la porta a possibilitats diverses i que un amic que era molt bon partit i sempre l'havia estimat potser es presenta de sobte. Es veu de seguida que unes noces així no acabaran bé, però els catalans estan molt acostumats a posar les esperances per damunt de les proves en sentit contrari. Així, hi ha encara independentistes –el govern de la Generalitat, sense anar gaire lluny– que es lamenten de la deslleialtat institucional del govern de l'Estat del qual volen independitzar-se. Què esperaven? Creien ingènuament que, arribats en aquesta conjuntura, l'Estat es limitaria a no fer res i no utilitzaria tots els mitjans, en un primer moment legals, de què disposa? Jugar net és una possibilitat que no es planteja, i fer mans i mànigues en qüestions comptables és el primer capítol de l'ofensiva. Sempre dins la legalitat, és clar. Després de tot, la cançonera insistència, tant del govern com de l'oposició, en el compliment de les lleis vigents i en la intangibilitat de la constitució és una novetat; el que es feia era enviar l'exèrcit i il·legalitzar les institucions díscoles. Ara, per allò del què diran, s'ho agafen més bé i deixaran que els pressupostos de l'escassetat vagin desgastant aquest fràgil i fluid consens assolit pel catalanisme; planejar l'esgotament del contrari està més bé que bombardejar Barcelona. És clar que l'estat d'excepció econòmic perjudicarà tant els del 11 de setembre com els del 12 d'octubre, per això es tractarà de donar les culpes de l'estancament i de la misèria als promotors de la secessió, fins que es configuri una majoria suficient per desallotjar-los del poder. Aquests confien, en última instància, que Espanya quedarà molt malament i que des de les institucions europees ens donaran un cop de mà; això és veritat a mitges: sí, quedarà molt malament, i no, no ens donaran cap cop de mà.