RTVV, la volem nostra
La situació de fallida tècnica que ara invoquen els responsables del desastre no pot ser esgrimida com la causa de la pèrdua progressiva de credibilitat i d'audiències. No n'és la causa, n'és l'efecte
Veure la revolta en directe als informatius de la televisió no passa cada dia. Els valencians la van poder veure pel Canal 9 després de l'anunci del tancament de la Ràdio i Televisió Valencianes (RTVV), fet per Alberto Fabra dimecres passat. La “gran cacicada” va tenir una rèplica contundent i immediata del comitè de treballadors: es plantaren al plató i a la pantalla de Notícies 9 per mobilitzar l'opinió contra la decisió d'un govern que s'ha proposat d'eliminar tot vestigi de visibilitat d'una ràdio i televisió valencianes.
Poques vegades la televisió generalista fa d'altaveu d'un comunicat íntegre d'un comitè de treballadors. Ho va fer al noticiari del vespre de dimarts, després de la filtració interessada d'El Mundo, el diari orgànic del PP. El comunicat i el Canal 9 qualificaren la decisió de “vilesa” i “acte de covardia”. I denunciaren que “exdirectius d'aquesta empresa són implicats en casos de corrupció lligats al cas Gürtel”, altres són “encausats per casos d'abusos sexuals”, altres han elaborat un ERO il·legal i “ara els treballadors hem de pagar els plats trencats i renunciar a un servei públic”.
La decisió de Fabra no tenia precedents. Però, per desgràcia dels 1.700 treballadors de la casa i per dissort de la llengua, la cultura i la identitat de cinc milions de valencians, la demolició de la corporació feia temps que estava anunciada. La situació de fallida tècnica que ara invoquen els responsables del desastre no pot ser esgrimida com la causa de la pèrdua progressiva de credibilitat i d'audiències que ha patit Canal 9. No n'és la causa, n'és l'efecte.
Les febleses i contradiccions del model de RTVV que s'aprovà a finals dels vuitanta i que gestionà el PSPV de Lerma amb majories absolutes fins al 1995, es van anar aguditzant amb cada un dels governs del PP, sobretot amb el de Francisco Camps. A partir del 2005, el dèficit creixia amb proporció inversa a la pèrdua d'acceptació fins a caure per sota del 5% el 2012. Els escàndols, la mala gestió, la instrumentalització partidista, el nepotisme més descarat, una programació infecta, amb un prime time bàsicament en espanyol, tot contribuïa a la deserció (més enllà dels informatius i de les transmissions esportives).
I no obstant això, els canals de RTVV (Canal 9, Punt Dos, Nou24, Ràdio 9 i Sí Ràdio) són –eren?– els únics mitjans de comunicació que han ajudat a vertebrar el país, a recuperar els signes d'una identitat sovint negada, a dotar la llengua d'espais públics de prestigi i a posar en valor les expressions de la història i cultura pròpies. Des de la modernitat, mai el poble valencià no havia disposat d'una eina simbòlica i narrativa tan potent –i sovint tan malbaratada– com la RTVV.
Quan escric aquestes ratlles, dijous vespre, mantinc el dubte sobre el poder exterminador del PP i si serà capaç de consumar la demolició definitiva de RTVV. O si, per contra, la revolta del poble valencià, escenificada ja en seu televisiva i parlamentària, comença a practicar la via de la insubmissió. El lema dels treballadors exhibit a la pantalla definia molt bé el model de ràdio i televisió públiques a què hem d'aspirar. Deia: “RTVV, la volem nostra. Sense corrupció, en valencià, de qualitat, pública i plural.” Perfecte. I els presentadors del noticiari acabaven adreçant-se als espectadors amb aquesta interpel·lació: “No ens la furten a nosaltres, la furten a vostès.” I també: “Vostès tenen la paraula. Vostès han de decidir.”
Des de Catalunya i des de la complicitat en un projecte que continua sent essencial per a la dignificació de la llengua, la cultura i l'audiovisual dels valencians, la decisió agònica de Fabra exigeix d'imaginar un altre món possible: una regeneració cívica i política que comporti la derrota del PP en tots els fronts i el final de la vergonya nacional.
