Pissarro

El Caixa Fòrum exhibeix a Barcelona una gran antològica del pintor impressionista amb brots puntillistes Camile Pissarro. El programa presenta l'exposició com a la recuperació d'un "oblidat", un artista que va ser eclipsat per companys seus d'ona més llarga. Què volen que els digui. Pissarro oblidat? No en tenia notícia. Personalment, sempre que he anat a un museu d'art modern ben nodrit, com els que tenen residència a la capital de França, m'he sentit atret per un paisatge o per una vista de París que un cop m'hi he acostat obrint-me pas entre els caps de molts altres contemplatius han resultat ser de Pissarro. Deuen voler dir que ha estat "oblidat" pels que marquen tendències, publiquen estudis i munten antològiques. Els que ens movem al marge d'aquests rams sempre hem tingut ulls per a Pissarro. Als comissaris de les exposicions els agrada redescobrir "oblidats" i maudits. Els agrada tant, que obliden els que no eren oblidats per després, al cap d'uns anys, redescobrir-los. Un dia recuperaran Monet, "eclipsat" per Pissarro i altres. No ho diguin a ningú, però em sembla que en aquestes maniobres hi ha la voluntat de fer apujar el preu de les peces. A l'antològica de Caixa Fòrum n'hi ha moltes de col·leccionistes particulars als quals, si no fos aquesta la intenció, ja els aniria bé.

M'aturo davant la pintura d'una granja amb aviram. Hi ha una oca que no és una oca, és una taca informe. Sé que és una oca perquè les altres del ramat hi tenen una mica més de semblança però també perquè el meu ull, que ha vist algunes oques del natural i n'ha retingut la imatge, no necessita més explicacions. Igual passa amb els carros del carrer de Montmartre. No hi ha carros, no hi ha cavalls, però l'ull els identifica entre les pinzellades. Dir sense dir és una forma de maduresa en pintura, en literatura, en música i en tot.

Jo caminaria pels camins de Pissarro i m'arribaria a aquell camp de cols del fons, que potser és d'enciams –la ignorància agropecuària és meva–, darrere una noguera que sens dubte és una noguera. No estic sol en la meva voluntat excursionista. U n visitant diu al seu acompanyant: "D'aquesta primavera no passa: agafo una bicicleta i me'n vaig aquí." "Aquí" és una de les ribes del Sena, difuminada, vaporosa, sense contorns però identificable i suggestiva.