Llenties

En els anys que fa que als migdies m'alimento en restaurants de menú, m'he adonat que som uns grans devoradors de llenties. Abans, quan era una criatura i després de jove, no era pas així. A casa menjàvem llenties els petits perquè "portaven ferro" i com una medicina, però els grans, en general, se n'abstenien i optaven per una altra cosa. N'havien quedat saturats durant la guerra i en la postguerra, de tantes com n'havien consumides. A casa m'explicaven que per la guerra hi havia alguns aliments que es presentaven a batzegades. Per exemple, els cacauets. Sense saber com anava ni com venia, un dia les botigues eren plenes de cacauets i de poca cosa més. En compraven unes grans paperines, i se les anaven a menjar al cine. Els cacauets no els van avorrir perquè els evocaven les pel·lícules que havien vist d'acompanyament, però les llenties, sí. Com els cigrons. Els cigrons no tenien entre els adults tanta mala fama com les llenties, però eren per ells rebutjats si no es presentaven a taula en estat de sequedat. Vull dir sense sucs. Si els cigrons navegaven en massa aigua, feien pensar en el ranxo. Les mongetes eren una altra cosa. Com que n'hi ha de moltes classes –de les altres dues lleguminoses segurament també però són menys detectables– es proveïen de les que havien sortit immunes de la conflagració perquè no n'hi havia hagut existències.

A casa fèiem l'operació de triar llenties. Abans de posar-les una nit en remull, escampàvem en una taula les que la botiga ens havia venut, a granel, i en separàvem les pedretes que les acompanyaven. Jo sempre m'havia pensat que aquesta mineralogia rebutjable era consubstancial de les llenties fins que un dia vaig sentir dir que era afegida pels botiguers per estafar el pes. No ho sé. Em sembla que no. Em sembla que hi hauria hagut una revolta, si hagués estat aquest el cas.

Vaig fer notar un dia a l'amo d'un restaurant de menú amb quina alegria i profusió els plats de llenties sortien de la seva cuina i eren distribuïts per les taules, i li vaig explicar aquesta història.

–“Sí, miri, per mantenir el preu del menú ajustat i no perdre-hi haig de cuinar els aliments més barats del mercat. Molt serà que la generació de l'actual crisi no els acabi també avorrint."