Una empresa de Brooklyn
Potser sí que als Estats Units es nota la cultura de la immigració que, com deia Max Weber a l'‘Ètica protestant', fa que els humans tendim a ser més productius quan no residim al lloc on hem nascut
Fa un any i mig vam comprar unes lleixes per a l'habitació del nen a una empresa de Brooklyn. Segons el seu web, les lleixes ens havien d'arribar al cap d'una setmana, però l'enviament es va anar retardant. Els vam trucar i els vam escriure, i ens asseguraven que la setmana següent ens arribarien, però, veient que no ens en sortíem, al cap de quatre mesos vam anul·lar la comanda i vam demanar el reemborsament. Però llavors ja no van contestar cap més e-mail ni trucada.
Potser tenim mala sort, però aquesta imatge de l'eficàcia americana és bastant dubtosa: a la guarderia encara ens deuen una setmana que van cobrar-nos de més l'agost passat; no sé quantes vegades hem trucat al llauner perquè ens arregli unes goteres; el jardiner ve quan ell vol i no pas quan volem nosaltres; etc. Per això hem de començar a revisar l'esquema que diu que a Catalunya som ineficaços i que nord enllà la gent és tan productiva. Potser sí que als Estats Units es nota la cultura de la immigració que, com deia Max Weber a l'Ètica protestant, fa que els humans tendim a ser més productius quan no residim al lloc on hem nascut. Tot i així, és evident que a Catalunya també es treballa molt bé, i més ara que ens estem preparant per aconseguir la sobirania.
La qüestió, doncs, és que la nostra companyia de targeta de crèdit no va poder retirar el càrrec de les lleixes perquè ja havien passat més de dos mesos des de la comanda. Van continuar reclamant-los els diners, però l'empresa els va ignorar. Més endavant, vam fer una queixa a l'oficina del consumidor de Nova York, però tampoc no va servir de res. Finalment, vam fer una denúncia al jutjat del nostre districte a Indiana. Al judici no es va presentar ningú de l'empresa, i la jutgessa va dictaminar que ens donava la raó, però que, és clar, la seva jurisdicció només arribava als límits del districte i, per tant, si l'empresa de Brooklyn decidien ignorar-la ella no hi podia fer res: o bé hauríem d'anar-los a denunciar a Nova York (cosa que no ens sortiria a compte), o bé hauríem d'esperar que un dia els amos de l'empresa passessin per Indiana i es pogués aplicar l'ordre de detenció que va decretar la jutgessa pel “menyspreu” de no haver-se presentat al judici. Aquesta sentència, no és un símptoma perfecte de la relació entre el diner i la llei en la globalització, en què l'impuls del capital és saltar d'un territori a un altre i així procurar defugir la legalitat, que sempre està lligada a uns límits territorials?
Però he tingut una idea gràcies a la notícia del mes passat sobre el pirata somali, Mohamed Abdi Hassan, que havia segrestat múltiples vaixells des del 2008 i que finalment ha estat capturat per les autoritats belgues. Els belgues es trobaven que, per jutjar Hassan, necessitaven la col·laboració del govern de Somàlia, però, entre que Hassan era un home influent i que tampoc no era clar si les aigües on s'havien comès els crims eren somalis o internacionals, els era molt difícil procedir. Per això, algú va tenir la idea genial de fer creure al pirata que volien que anés a Bèlgica a fer una pel·lícula sobre la seva vida i miracles, i com que aquest pirata deu tenir una clarividència mental espectacular gràcies a Déu, va caure a la trampa. Ell s'esperava que a l'aeroport el vindrien a rebre els productors de la pel·lícula, i en canvi hi van anar un parell de dotzenes de policies que van dir que ja l'acompanyarien a l'hotel.
El meu pla és similar: contactaré amb els amos de l'empresa de Brooklyn per convidar-los a fer una conferència a la universitat sobre l'esperit emprenedor i els reptes del mercat global, i tan bon punt trepitgin territori d'Indiana, les manilles i cap a la garjola, colla de matats.
