La realitat a les aules

A Catalunya tenim a l'entorn d'un milió d'alumnes en els ensenyaments obligatoris que es veuran afectats per les noves mesures que planteja la LOMQE, que, més enllà dels objectius que pretesament vol aconseguir, no deixa de ser una nova mostra de l'ús partidista que fan de l'ensenyament els partits majoritaris de l'Estat. Des de la llei general d'educació de l'any 1970, s'han succeït canvis constants del sistema educatiu per adaptar-se a una realitat social però també per corregir rèdits electorals. Uns problemes que no s'han resolt sinó que més aviat s'han empitjorat. La causa és que les reformes no neixen del consens sinó de la imposició. La LOGSE, la LOQE, la LOE i ara la LOMQE no han fet res més que afegir pegats superficials que no han servit per afrontar una realitat marcada pels dèficits històrics en educació d'una gran part de les famílies que avui s'enfronten a grans reptes per als quals no estan preparades. Els partits governants no s'han cregut de debò que l'ensenyament és la clau del progrés d'un poble i d'una nació. I així ens trobem dècada a dècada, amb reformulacions parcials que són pals de cec en un marc social convuls, cada cop més empobrit i en què la formació i la producció van encara per vies diferents

A Girona ciutat, els deu mil alumnes d'ensenyament obligatori tenen els millors professors que puguem imaginar. Malgrat l'actual crisi econòmica, els centres escolars que han vist incrementada la seva ràtio i per contra també han vist com els recursos s'han ajustat fins a extrems crítics, no han reduït els seus resultats escolars sinó tot el contrari. De la comparació amb la resta de l'Estat espanyol i amb altres països del nostre entorn, el sistema educatiu català en surt molt ben parat i amb èxit. Han millorat els resultats acadèmics, s'ha reduït l'índex d'abandonament escolar i s'ha millorat la cohesió social. Això no evita que siguem crítics en molts aspectes. La realitat de les nostres aules és molt variada. La immigració ha reduït el flux d'entrada i la formació mitjana de moltes famílies segueix essent de mitjana molt baixa. Aquests dos eixos ens explicarien de què plora la criatura. Si comparem els informes PISA dels darrers anys podrem observar que no tots els països amb ràtios per sota de 20 alumnes per aula, tot i ser un indicador, tenen millors resultats que Catalunya. Islàndia, Suïssa, Letònia o Dinamarca no estan gaire millor que Espanya malgrat tenir ràtios d'alumnes per aula molt més baixes.

Fent una extrapolació a la realitat catalana, podem afirmar que el sistema educatiu català està ben situat respecte del de la resta de l'Estat i, en conseqüència, també respecte de molts estats europeus amb millor economia. Per això esgarrifa sentir per enèsima vegada que les noves majories que s'originin canviaran de nou el sistema educatiu. Ja n'hi ha prou, de jugar a la política partidista de l'ensenyament com a arma d'anar contra els altres. Estem a la cua en competències lectores en la població adulta, patim un dèficit d'idioma espectacular, el talent queda desatès i l'emprenedoria es basa en voluntats creatives i no en competències intel·lectuals. Tot un despropòsit que només la miopia cultural i educativa impedeix reconduir. I la història sempre tendeix a repetir-se.