Malentesos

De vegades tenso malament la corda, desafino i passa que no em faig entendre.

Molts anys enrere vaig fer una entrevista a un periodista d'edat, retirat de la professió. Havia estat ell mateix un bon entrevistador i vaig decidir publicar un text semblant als seus. Es va pensar que l'havia escarnit i mai més no va voler saber res de mi. Ens coneixíem molt i ens estimàvem, i m'havia promès que em regalaria una col·lecció enquadernada de publicacions en les quals de jove havia col·laborat. La col·lecció va anar a parar a un arxiu públic, on per consolar-me penso que fa més servei que a casa.

Un altre dia vaig escriure un article sobre un restaurant. No el deixava gaire bé però la mestressa va entendre que l'havia elevat als núvols i va voler tant sí com no convidar-me a dinar. Vaig acceptar avergonyit i escorregut, i la veritat és que vaig haver de reformular el criteri perquè vaig menjar com un rei. No sé què es pitjor: dir mal d'un restaurant que ho fa bé o que el lector entengui que és bo havent dit que no ho és. En qualsevol dels dos casos quedo com un sabatot, i d'aquesta consideració no em treu ningú.

Diumenge vaig publicar un article aquí sobre l'abat Escarré. Bé, sobre l'abat Escarré: sobre com el temps i altres circumstàncies han fet que algunes persones de catalanitat indubtable hagin acabat donant la raó als que el van titllar de megalòman després de les declaracions antifranquistes i a favor de Catalunya, ara fa cinquanta anys. Alguns lectors s'han pensat que abono els que l'han vilipendiat, quan volia dir el contrari. Entre aquestes persones, n'hi ha una d'especial per a mi, i en el seu temps propera a l'abat Escarré, amb qui vaig pensar mentre escrivia l'article creient que li agradaria. No li va agradar gens i em va trucar per dir-m'ho. "No m'he fet entendre", em vaig excusar. “Pitjor: un periodista ha d'escriure clar.”

Com que es tracta de l'última persona a qui voldria ofendre, passo un disgust que no em puc acabar. Jo sé que ell i jo som uns defensors d'Escarré, però ell, en canvi, m'ha exclòs de la comandita per la meva poca traça. Ja vaig començar l'article dient que l'exposició al Col·legi de Periodistes sobre les declaracions de l'abat Escarré no explica totes les conseqüències que van tenir i que passats cinquanta anys encara tenen.