Universitat menyspreada

Després d'anys d'esforços i de resultats meritoris, avui la universitat catalana és un espai menyspreat. Un paratge desolat i deprimit. Estalviem en llum i calefacció, de manera que els professors i els alumnes més fredolics no es treuen els abrics ni quan estan treballant en aules o despatxos. Hem cancel·lat les subscripcions a un bon grapat de revistes científiques, que és com deixar un cuiner sense olles. Adquirir certs equipaments bàsics –ordinadors o material d'escriptori– reclama esforços titànics, i invitar un prestigiós professor estranger i convidar-lo a un simple sopar de 20 euros requereix sofisticades habilitats burocràtiques.

Però el més greu no són les restriccions materials, sinó el tracte que atorguem a les persones que hi treballen. Els recursos humans de les nostres universitats són, segons el llenguatge oficial, el principal potencial per construir el país innovador i capdavanter. Un país que molts somien quan es fiquen al llit i que, un cop desperts, ja han oblidat. Esmentem obsessivament el talent i l'excel·lència, però a les universitats som testimonis de com es maltracta i s'expulsa aquells que l'assoleixen. Persones que no aspiren a guanyar els diners que alguns diputats consideren imprescindibles per subsistir, però que necessiten uns mínims de carrera professional.

Potser als lectors els sorprendrà saber que molts dels professors que imparteixen ara mateix classes a les nostres universitats estan en una situació absolutament precària, amb contractes a temps parcial i cobrant poc més de 300 euros nets al mes. Amb aquest salari, no us ho creureu, poden tenir obligacions docents molt similars a les d'un catedràtic que està cobrant uns 3.000 euros. És probable, tanmateix, que els tres-cents-euristes disposin d'un currículum, d'unes publicacions i d'una projecció internacional superior a la dels tres-mil-euristes. La política universitària és conscient d'aquesta situació i, per tant, actuant en conseqüència, fomenta la proliferació de tres-cents-euristes. Ajuda a quadrar números, encara que sigui humiliant el talent i forçant la seva posterior fugida. Això sí, Catalunya, país de l'excel·lència.

Potser també sorprendrà saber que existeix un grup de recercadors, capdavanters en diferents disciplines científiques, que després de formar-se, tant en les nostres universitats públiques com en centres acadèmics d'arreu del món, ara els tanquem les portes i els invitem a emigrar a països com ara Alemanya, la Gran Bretanya i els Estats Units, on, curiosament, o potser no tant, atès el seu gran talent, els esperen amb els braços oberts. És clar, són gent molt bona; però aspiren a coses tan desmesurades com una certa estabilitat i salaris que rondin els 2.000 euros. Intolerable. Són uns ambiciosos i, lògicament, la política d'austeritat prefereix que marxin. Impossible mantenir-los, diuen.

Podem trobar diners per presentar candidatures olímpiques, instal·lar pistes de gel, donar suport a circuits de F1, facilitar la instal·lació d'empresaris del joc o afavorir vols transoceànics. I no m'atreveixo a criticar-ho, ja que se'ns diu que així s'activa l'economia i es genera ocupació. També ens diuen, i això ja em costa més d'entendre, que invertir en les universitats i en el talent de les persones és un luxe que no ens podem permetre. Benvinguts, empresaris del joc; adéu-siau, recercadors i professors universitaris. És una opció, però que no ens expliquin històries.