La llei Wert, al cinema
“Si el ministre hagués de decidir el percentatge de català al cinema, segur que ja li estaria bé el que tenim”
Aquesta setmana, ni una. Ni una estrena en català a les cartelleres de cinema en un cap de setmana llarg i a les portes de Nadal. Ens queixem de la llei Wert, de l'espanyolització dels escolars catalans que vol fer el ministre i, quan acabem de protestar, després ens n'anem al cinema i ens ho empassem tot en castellà. Ves quin remei, diran vostès. I és evident. La llei Wert que ens volen aplicar a l'escola i que tant ens molesta, fa temps que ens l'apliquen a les sales de cinema. I per més lleis que aprovem, per més que anem dient que un dia o altre això es normalitzarà, per més que cada dos per tres surti el conseller de torn a anunciar-nos una nova llei que ho corregirà, la veritat és que l'oferta de cinema en català no arriba al cinc per cent de mitjana. El cinc per cent! I moltes setmanes a la immensa majoria de les sales el percentatge de pel·lícules en català és del zero per cent, rodó. D'acord que ara hi ha més cinema en català, que hi ha més productores d'èxit i que estem assolint molts bons nivells, però això és una altra cosa. Si Wert no sabés quina és ara la situació del país i fos ell qui hagués de decidir quin percentatge de català hi ha d'haver a les sales de cinema de Catalunya, segur que apostaria per una cosa similar a la que ja tenim. Poc català, i poques versions catalanes que, a més, s'exhibeixen en sales poc cèntriques i sovint durant un període més breu que les castellanes. I nosaltres contents, que no ens toquin les escoles. Que si volem una pel·lícula en català el que fem és pagar-nos el doblatge i després els consellers del ram de torn vinga a vendre-ho com un gran èxit. Jo no sé el que passa a llocs com Finlàndia, Bèlgica o el Quebec, per citar-los algunes comunitats lingüístiques en situacions similars, però ho intueixo perfectament. I sé que vostès també.
