Artur Mas

Hi va haver un moment, tot i la multitudinària manifestació del 10-J del 2010 per l'Estatut i la del milió i mig de la Diada del 2012, que Mas hauria pogut decidir no tirar pel dret. Però ho va fer. Un milió i mig de persones al carrer, només faltaria, hi ajuda molt. Però en algun moment Mas va decidir, dolgut com estava amb Madrid en veure com s'havia incomplert el pacte de l'Estatut que ell personalment havia fet amb Rodríguez Zapatero, que no es refiaria més de l'Estat i que tiraria pel dret. I aquesta decisió només la podia prendre ell. A Madrid diuen que és el moment que va perdre el seny i aquí diem que és el moment que ho va veure clar. Seria interessant saber, a veure si li ho pregunten avui a TV3, en quin moment exacte va decidir-ho. Quan va veure clar que ens en sortiríem? Ho dic perquè, és clar, ara que hi ha data i pregunta/es, i que ens agraden, tot fa una altra sensació. I si bé és cert que és un mèrit compartit de tots els de la foto a Palau (quina llàstima que el PSC no hi fos), també és cert que Mas és l'artífex de tot plegat. En només dos anys, si s'hi fixen bé, CDC, el partit del peix al cove, s'ha declarat independentista i ha anunciat que treballarà pel “sí i sí”. I en un temps rècord Mas ha dut Duran a dir coses que mai no ens hauríem imaginat (si més no, les ha dit) i a acceptar una fórmula que parla d'independència, i això mentre les enquestes els vaticinen una davallada rere l'altra. En Mas tots ens hi hem fixat molt els darrers anys. L'hem vist patir. Pel procés, per les retallades i per les travetes. Amb aquell posat seriós i rectilini (fins i tot el somriure el té rectilini) tothom –i no només El Mundo– l'examina constantment a la recerca d'un punt de feblesa que pugui torpedinar el procés. Però no. Avui, si la cosa no s'hagués desencallat, Mas hauria sortit per TV3 amb cara de pomes agres. No és el cas. Podrà permetre's fins i tot algun somriure. És el que està fent bona part del país des de dijous. Somriure d'alleujament.