El ‘problema catalán'

Jo no sé perquè de tot aquest guirigall en què ens trobem els diaris espanyols insisteixen a anomenar-lo “el problema catalán”. Escoltes tertúlies espanyoles (que sempre està bé seguir-les, perquè els veus tan emprenyats que es tornen còmics) i no paren de dir que si el “problema catalán” això o que si “el problema catalán” allò... Encara no ho han entès que nosaltres no en tenim cap, de problema? Que a nosaltres el que ens passa és que el problema l'hem tingut durant molts anys i que ara en realitat el que estem gestionant és la solució? En realitat, de tot el que està passant n'hauríem de dir “el problema espanyol”, perquè el problema el té més Espanya que no pas Catalunya. A Catalunya som els del “sí” (i vostès ja saben que quan diem “sí” tendim a fer-ho amb un somriure a la cara) i a Espanya són els del “no” (i ja saben que un “no” sempre se sol pronunciar amb cara de mala llet, amb perdó de l'expressió). Catalunya, vull dir amb això, té un projecte i el vol tirar endavant. Encara que sapiguem tots que no serà un camí de roses. Espanya, no. Espanya representa l'immobilisme, la cultura del “no” (del “no” perquè “no”, que encara és més greu) i el no reconeixement a un projecte que els ha caducat i que en realitat no saben on va. L'Espanya dels latifundis, del funcionariat, dels de tota la vida i del centralisme carrincló propi del segle passat. Són els que ho arreglen dient allò de “me gusta España, yo amo a España” però no es paren mai a analitzar què és Espanya ni què esta fallant i perquè. Però no es preocupin. A mesura que avanci tot plegat, i a mesura que els diaris i mandataris estrangers vegin com evoluciona la cosa, veuran vostès com a poc a poc a Europa deixen de parlar del “problema catalán”. Quan vegin això, l'immobilisme absolut que no es mourà de lloc per més que li ho demani el Financial Times, parlaran del “problema espanyol” i no del català. Veuran.