El sí de Xavier Trias

Fa quinze dies, l'agència Efe entrevistava l'alcalde de Barcelona, Xavier Trias, i, entre d'altres qüestions, li preguntava sobre què votaria en una futura consulta sobre la independència de Catalunya. “No sóc independentista, però votaria ‹sí›”, deia l'alcalde. Com que Trias ja ho havia insinuat en alguna altra ocasió, la veritat és que la majoria de mitjans de comunicació no en van fer grans titulars. Però la qüestió no és menor ni ha de passar desapercebuda. Perquè Trias és l'alcalde de la ciutat més important de Catalunya, la capital del país, on resideixen o treballen uns quants milions de catalans i, a hores d'ara, encara és la segona ciutat més important de l'Estat. No és una qüestió menor. Diria que és una qüestió cabdal. Trias ha arribat a la conclusió que votaria “sí” (la pregunta de la consulta es va saber posteriorment, però suposo que ara seria partidari del “sí” i “sí”) pel mateix esgotament que pateixen molts ciutadans d'aquest nostre país. Ha arribat a la conclusió que les relacions entre Catalunya i Espanya no tenen solució. Ha fet el procés Jordi Pujol, per entendre'ns. L'alcalde feia referència a la falta de respecte cap al català i a l'ofec polític, social i econòmic a què ens sotmet l'Estat, que troba “insuportable”. I ahir, l'alcalde encara va fer un pas més i en el ple de l'Ajuntament de Barcelona va assegurar que, arribat el moment, la ciutat “aportarà els mecanismes necessaris perquè es pugui celebrar la consulta”, que ara ja té data i consulta. Trias no és independentista però votarà “sí” i aspira que la consulta es pugui fer emparada per la legalitat. Que cadascú ho interpreti com vulgui. Però, insisteixo, que l'alcalde de la ciutat més important del país hagi dit “sí”, ni que sigui perquè no hi veu cap altra solució, no és cap qüestió menor.