Ens és útil, Europa?

Vet aquí la pregunta que avui es fan un nombre cada cop més elevat de ciutadans europeus, ja que tothom està veient que d'aquell atractiu projecte inicial d'Europa, hem passat a l'Europa condicionada pels interessos dels grans estats i pels poders financers i, per tant, cada cop és més allunyada de la desitjada Europa de les regions, dels pobles i dels ciutadans, la qual cosa està provocant, i no només entre els ciutadans anglosaxons, una creixent i alarmant desafecció. Malauradament, hi ha motius per restar decebuts de les polítiques comunitàries aplicades en els darrers temps, sota la batuta inflexible d'Angela Merkel. Fins ara la troica europea, com maldestres usurers, s'ha preocupat –especialment– de promoure retallades i bloquejar el creixement econòmic, cosa que ha provocat la pèrdua de l'estat del benestar dels treballadors i les classes mitjanes (essencials en tota societat desenvolupada). Si Europa no s'esforça més a enfortir els pilars de la democràcia, en comptes de teixir complicitats amb el lobby financer, fins a l'extrem d'imposar sense escrúpols presidents no elegits democràticament a Itàlia i a Grècia o ofegar econòmicament els ciutadans d'aquests estats i d'altres com ara Irlanda, Portugal i Espanya, només per l'interès usurer de cobrar, en poc temps, els rescats concedits, sense controlar amb què s'han utilitzats, la seva raó de ser és ben poc atractiva... (Espanya els va mal utilitzar, per salvar Bankia, el banc del PP).

La Unió Europea no pot continuar sense elegir un president que, amb un executiu fort, apliqui la política per a la qual se l'hagi elegit. La seva inexistència provoca que determinats estats acabin imposant allò que afavoreix els seus interessos. Seria hora que Europa tingués una institució en la qual es prioritzés el respecte pels drets democràtics dels seus ciutadans i no la trista dèria de l'austeritat i de la reducció del dèficit quan, inadmissiblement, es tolera que certs estats, cas d'Espanya, apliquin polítiques autoritàries, motiu pel qual no només no ha condemnat els crims del franquisme, sinó que les seves víctimes han hagut de recórrer als tribunals argentins perquè el govern neofranquista de Rajoy ha denegat revisar-los, emparant-se en la desfasada i il·legítima llei d'amnistia del 1977(?).

No s'entén que Europa posi traves a l'entrada de Turquia i hagi observat amb lupa Sèrbia pel seu passat bèl·lic amb els seus veïns i no utilitzi la mateixa lupa per condemnar l'actitud tirànica que l'Estat espanyol (el centralisme castellà) infligeix a Catalunya des del 1714, negant sistemàticament que els catalans puguem exercir el dret a decidir la nostra autodeterminació. Què podem esperar d'una Europa que només s'implica en polítiques econòmiques, però no ho fa per garantir els drets democràtics dels seus ciutadans? Com Europa pot consentir que a Espanya no hi hagi la divisió dels poders legislatiu, executiu i judicial, o sigui que no hi hagi ni estat de dret ni democràcia, cosa que li permet perpetrar el lingüicidi a la llengua i cultura de Catalunya i l'espoli econòmic dels catalans per aconseguir-ho?

Els nous diputats europeus, sorgits en els propers comicis, haurien de promoure un gir copernicà de la institució europea, per tal que a Europa sigui on es garanteixi més la democràcia i els drets dels seus ciutadans, i deixi de jugar a la neutralitat farisaica en el conflicte entre Catalunya i Espanya.