Ideologia en estat pur

Fins fa ben poc els fins analistes havien repetit tant una idea que l'havien convertida en consigna assumida per tothom. Segons aquesta teoria contrastada, a més, per la realitat, el PSOE i el PP només es diferenciaven per les intencions i el discurs. Pretesament progressistes, en el cas del PSOE, i d'aparences més liberals o conservadores quan es tractava dels populars. Discursos i intencions, però, formaven part només del món de les aparences, perquè, en el fons, els uns i els altres defensaven el mateix estat del benestar, concretaven un grau d'intervencionisme semblant en l'economia i no es diferenciaven gaire en la concepció dels drets i les llibertats individuals. En la definició d'una estratègia antiterrorista, la coincidència era tan absoluta que resultava difícil, temps després de l'aprovació compartida d'una legislació restrictiva, determinar-ne la paternitat.

Aquestes diferències tan difuminades donaven una certa raó a aquells que proclamaven que socialistes i populars eren “els mateixos”. I abonaven el camp de la política per al cultiu d'escèptics, desencantats i meninfots. O per a la revolta de tall radical. La darrera política econòmica de José Luis Rodríguez Zapatero va reblar encara més la sensació. Si un president socialista acabava cedint davant la pressió de la tríada formada per la Comissió Europea, el Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional i es doblegava a les seves exigències, tal com acabaria fent un president popular, quin sentit tenia l'alternança en el poder? El quadre escènic dels indignats va resultar ser-ne una de les conseqüències més palpables. Però els fets han desmentit les idees i el passat. No cal entrar en l'àmbit del patriotisme amagat sota l'espasa constitucional per descobrir grans diferències reals. La segona legislatura de José María Aznar i la primera –glups!– de Mariano Rajoy han consolidat la recessió autonòmica, l'unionisme desbocat. Però José Luis Rodríguez Zapatero tampoc va saber o va poder contrarestar aquest jacobinisme que tant agradava a alguns dels seus barons territorials. No cal entrar en aquest àmbit, perquè n'hi ha un altre que finalment ha permès descobrir una gran diferència de tall ideològic. Perquè Rajoy aquesta vegada sí que s'ha atrevit a retrocedir en un flanc fràgil de les llibertats individuals: el del dret de les dones a l'avortament.

El text de la llei que ha presentat el ministre Alberto Ruiz-Gallardón, a l'entorn de la qual partit i govern han acabat fent pinya, és ideologia en estat pur. Només cal comparar-ne el nom amb la darrera que va aprovar un govern socialista. Llei de salut sexual i reproductiva i de la interrupció voluntària de l'embaràs es deia la que va inspirar la ministra socialista Elena Salgado. Llei de protecció de la vida del concebut i de drets de l'embarassada es diu la que la substituirà després de l'aprovació al Parlament. El PSOE marcava l'accent, doncs, en el dret de la dona a avortar. El PP defensa la vida del fetus “des del mateix moment en què és engendrat”. La nova llei de l'avortament redueix a cendra l'anterior perquè elimina de fet la voluntat de la mare. Potser ha estat el president de les Corts Valencianes, Juan Cotino, qui més bé ha interpretat la convicció i la intenció del seu partit: “El text suposa un notable avenç en la protecció de la vida del concebut. Seria més exacte celebrar l'aniversari de la nostra vida el dia en què vam ser engendrats.” Lloable i difícil intenció segons els casos.

Què separa a partir d'ara socialistes i populars, més enllà de les declaracions i el fum de traca, la ideologia. Ningú pot retraure al Partit Popular l'aprovació de la nova llei d'avortament. Ha retrocedit trenta anys, d'acord amb el seu compromís electoral. I a partir d'ara s'ha marcat una diferència entre els drets de les dones, d'un costat, i els dels concebuts i les embarassades, de l'altre. Encara que la semàntica perpetrada sigui tramposa. I és qüestió de triar en conseqüència i en coherència. PP i PSOE són “iguals”. En segons què, ja no.