Opinió

la CRÒNICA

Un combat de boxa

Rajoy i Mas, o bé Mas i Rajoy, l'un i l'altre ostenten els càrrecs amb satisfacció: es nota. Rajoy ni en parla, de futurs mandats i resta a veure-les vindre. Mas, en canvi, parla d'una altra legislatura i prou. Res més voluble que les declaracions de continuïtat dels governants. Si veuen el camí obert, parlen de l'inacabable esperit de lluita. Si no ho veuen clar, diuen haver complert a bastament. La flexibilitat és una arma política important.

Al separatisme de fa anys, l'independentisme li ha agafat el relleu, tot i ser sols un problema de semàntica, ha canviat la situació. D'altra banda, les esquerres al govern no és pas que ho brodessin. Maragall ho va tocatejar i prou, i Pujol, distret amb el cove, no es va mullar. No és estrany, doncs, que l'actitud, les paraules, els fets, el programa i les promeses de Mas hagin mogut l'ambient i hagin trencat el riure de La Moncloa. Mas està convençut del que diu, respira honradesa i parla clar. Les Espanyes polítiques l'han començat a témer. La massa espanyola, assessorada, ha reforçat la dosi d'enveja, i bona part l'ha intercanviada per rancor. D'una altra part, tenim dintre de casa un grup important de persones que els donen la raó. Els que creuen en percentatges elevats afirmatius en la consulta poden equivocar-se. Mas ho ha començat a admetre. Res és clar del tot en aquest embolic patriòtic.

Toca la campana i comença el combat de boxa. L'àrbitre diu als contendents que “joc net o sereu desqualificats!”

El primer assalt és el del superat separatisme. Serveix d'escalfament. L'indefinit abast del nacionalisme és el segon. Donen pocs cops i sense assolir objectiu. El tercer assalt, el sobiranisme, és una altra cosa. Tot i que bona part no el situen en el seu lloc en aquesta mena de truita “a la paisana”, el mot agrada. Comencen a sagnar els nassos.

El quart és important: la consulta a les urnes per quantificar els que som. Estimulats pel públic, els cops són potents. Som a mig combat i els cops donats i rebuts són per l'estil. El cinquè és decisori: estat, govern, Europa, món, comerç exterior i més, són cops de dreta i esquerra que donen i reben l'un i l'altre. Esquitxat pels sagnants nassos, l'àrbitre no ho veu clar. Consultats els jutges auxiliars –europeus–, interromp el combat, aixeca un braç de cada contendent i proclama combat nul. El poble, tip, cansat, avorrit i cabrejat, encaixa. Un nen jovenet pregunta: “Pare, què passarà ara?” Aquest, desanimat, fa: “Fill: possiblement el poble català esperi tres-cents anys més! Amb anglès, rus, xinès o una llengua emergent –el català serà sols cultura literària per a estudiosos i historiadors–, descendents de catalans reivindicaran un espai digne en la història dels pobles extingits, per a Catalunya, el poble català i la seva aportació a la cultura universal.” A l'home se li trenca la veu i acaba. El nen –de raça– interroga: “Puc cridar: «Lladres deixeu-nos lliures d'una vegada», tal com fas tu, pare, en llegir els diaris o veure la televisió?”.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia