La infanta innocent

La infanta Cristina, es veu d'una hora lluny, és ben innocent. Estic convençut que ni li va passar pel cap, en cap moment, segur, que la fessin sòcia d'una societat “per tenir un escut davant d'Hisenda”. Segur. A vostès segur que també els ha passat, que els han fet socis d'alguna societat i pràcticament no se n'han ni assabentat. I si a ella li semblava del tot normal facturar a aquesta societat les seves despeses de viatges, les festes d'aniversari de la família, els cursos als quals s'apuntaven ella i el seu marit, a mi ja m'està bé. Ho feia de bona fe. Com de bona fe feia servir les targetes de crèdit de la societat. I què, si es va oblidar després de declarar algunes coses a Hisenda? No s'han oblidat mai de res, vostès? És innocent. Segur. Es veu d'una hora lluny, insisteixo, que ni ella ni ningú es va voler aprofitar de la seva condició d'infanta. Què diu, aquest tal jutge Castro, que “la infanta mirava cap a una altra banda”. La casa reial no ho fa, això. Sempre s'ha caracteritzat per una gran transparència i no només per no fer mai cap magarrufa sinó, sobretot, per evitar sempre qualsevol despesa supèrflua. Ni safaris ni cotxes de gran cilindrada ni iots ni cavalls ni viatges que no siguin de feina. Res. Com a molt, peces d'ortopèdia. Si la infanta hagués viscut amb la sensació que la casa reial té certa impunitat no dic que potser no hagués caigut en la temptació, per allò de “allá donde fueres, haz lo que vieres”. Però no. És innocent. Era normal, contractar el servei domèstic a través de la societat Aizoon i carregar-hi les despeses personals. I si va signar algun document de venda d'accions simulada, va ser per error, segur. O per amor, que ja se sap que és cec. I ara, per culpa de tot aquest malentès, la casa reial surt (torna a sortir, de fet) a les portades de tots els diaris del món i tot el prestigi espanyol per terra altra vegada. Quin “martiri”, certament! Pobre noia. Quin greu que em sap, tan innocent com és!