Tranquil·litat

En necessitarem unes quantes dosis, si fem cas de l'aigua que baixa. Però és i serà la nostra millor arma davant els comentaris provocadors, irritats, biliosos i rabiüts que sentirem en les pròximes setmanes i mesos. Si Rajoy diu que farem el ridícul, si Margallo ha d'alliçonar tots els seus ambaixadors del món, si Morenés ens ha de dir que l'exèrcit espanyol està nerviós, si tots els presidents autonòmics populars han parlat de Catalunya en els seus missatges de Nadal (que ja em diran quina mena de missatge nadalenc és aquest, el d'aprofitar el Nadal per carregar contra els catalans i no parlar dels problemes del seu territori); si passa tot això, deia, és perquè estan nerviosos. I perquè, ara sí, tenen clar que hi ha un problema i que aquest no es resoldrà per art de màgia o a la gallega. I per això aniran in crescendo, i activaran qualsevol mecanisme més enllà dels habituals. Normal. Però ara el que hem de fer nosaltres és autoreceptar-nos unes quantes dosis de tranquil·litat; de tranquil·litat espiritual, per dir-ho d'alguna manera. Res de posar-nos nerviosos. Ni perquè ens expulsin d'arreu ni perquè tinguem, dia rere dia, una desfilada de càrrecs populars (i socialistes, que també s'hi afegiran) passejant per Catalunya per advertir-nos que ens caurà el cel al damunt. Si fos per ells ni s'hauria acabat el servei militar ni hauria caigut el mur de Berlín, perquè (Maragallo dixit) “demanar l'impossible és altament perillós”, i dir això sí que és francament ridícul. Deia dijous l'expresident Pujol en aquest diari que “Europa només obrirà la finestra si sent molt soroll al carrer”. I té raó. Tornarem a ser molts. Veuran. Però Pujol hi afegia un ingredient altament necessari: “El truc a Europa ha de ser insistent, però a més a més, civilitzat.” Aquesta és la clau de tot plegat. Els comentaris fora de to, irats, biliosos i rabiüts ja els faran ells. Nosaltres, tranquils. Que som europeus. Encara.