Quina ciutat volem?

En un article anterior ja vàrem raonar els motius pels quals les àrees extensives de cases aïllades amb jardí són alhora la causa i l'efecte del malbaratament i del consum desbocat. Ara el nostre repte consisteix a definir els fonaments de la ciutat que volem.

L'intercanvi com a clau de la urbanitat. En primer lloc, la ciutat pot ser no urbana? No parlarem de la urbanitat en el sentit que té en català de bona educació i que n'és un derivat, sinó del conjunt de les condicions físiques que la fomenten, que en són la font. Procurarem d'establir les característiques d'un marc construït que estimuli l'intercanvi. Perquè aquesta mateixa noció d'intercanvi, inherent a la realitat antropològica del que en diem viure en societat, n'és el fonament.

El geògraf Jacques Lévy (1994) defineix la urbanitat com una determinada densitat construïda, dotada d'una organització específica de l'espai. Un espai públic urbà de debò hauria d'afavorir el desplaçament del ciutadà vianant per tal de formar una xarxa per la qual pugui circular un flux aleatori i multidireccional d'informacions i d'idees. Per tal de fomentar l'intercanvi, aquesta xarxa hauria de disposar de l'espai físic perquè el ciutadà pugui aturar-se a establir amb qui sigui un diàleg desimbolt, i després prosseguir-lo lliurement i amb fluïdesa. Això exclou l'ús del cotxe. A més, les trobades fortuïtes han d'escapar de totes les formes de control. Per acabar, aquesta xarxa, atès que reflecteix totes les manifestacions de la gran mescla social contemporània, és generadora de descobertes, de debats, en una paraula, d'intercanvis. Així, l'intercanvi, en contrarestar el replegament i en transformar els imperatius sorgits de la densitat construïda en quelcom eminentment positiu, enriqueix i humanitza considerablement els esdeveniments quotidians. Les àrees extensives de cases aïllades amb jardí, desproveïdes d'aquests atributs no poden complir aquesta funció i, per tant, no poden ser urbanes.

L'intercanvi i l'especificitat cultural. L'espai físic atribuït a l'intercanvi varia molt d'una cultura a l'altra. En antropologia la cultura està definida com un sistema simbòlic coherent compartit per una mateixa col·lectivitat. E. T. Hall ha demostrat que l'espai necessari per a l'intercanvi varia en funció de la bombolla d'intimitat personal específica pròpia de cada cultura: els catalans solen enraonar a una distància més curta que els anglesos. A les terrasses dels cafès, la col·locació de les taules i les cadires en relació amb el carrer és diferent a Mont-real, a Barcelona i a París.

El no-intercanvi i el costat fosc de la cultura. Ha quedat demostrat que algunes manifestacions culturals poden resultar discriminatòries. Especialment alguns codis arquitectònics poden posar barreres a l'intercanvi. A Catalunya, per exemple, podríem parlar de l'escala reservada al servei en alguns edificis o, en determinades societats, de l'espai reservat a les dones. També podem mencionar els jardinets públics anglesos de l'època victoriana reservats als propietaris veïns, o els balcons-musharabia africans que permeten mirar però no ser vistos.

El paper de l'arquitecte urbanista dins l'intercanvi. Guiat per la noció de civilització, és a dir la recerca per eliminar o, si més no, reduir els factors generadors de violència entre els éssers humans, l'arquitecte urbanista ha de ser crític amb els aspectes del marc construït que restringeixen les ocasions d'intercanvi: no es tracta de rebutjar categòricament les tipologies tradicionals pròpies d'una cultura determinada sinó de limitar-ne els aspectes que, de fet, impossibiliten l'intercanvi. Per això l'intercanvi, clau de volta de la civilització urbana, constitueix el punt fort de la ciutat que volem. Un cop aquests fonaments acceptats, com els podem traduir a la pràctica en l'ordenament urbà? Quina és la densitat òptima: 50, 100, 200, 300 famílies per hectàrea? Quina organització de l'espai és recomanable: torres envoltades d'un gran parc, cases adossades...? Caldrà pensar-hi en un altre article.