Opinió

Vuits i nous

Gaziel

Gaziel –Agustí Calvet– és un magnífic escriptor, dels millors que hem tingut. De vegades tensa massa la hipèrbole o infla excessivament l'ego i abusa del “jo ja ho vaig dir”, de vegades li falta una mica de sentit de l'humor i d'alegria, però sovint, quan se m'ha acostat algú a la recerca de bones lectures, l'he conduït cap a Gaziel. El seu Viatge a la fi del món inclòs en el volum Castella endins és exemplar per a qualsevol periodista. Gaziel se situa en un poblet perdut de la serra d'Àvila i des de l'observació del paisatge i les seves gents s'eleva i s'enfila fins a aconseguir una immillorable i per mi no superada meditació sobre la Castella d'ahir, d'avui i potser de sempre. Ni Ridruejo ni Delibes: Gaziel, perquè s'ho mira a distància i des del català “afectat” per aquesta terra pobra i expansiva. Fa una sortida, i es troba a Madrigal de las Altas Torres. El contrast que estableix entre el nom emfàtic i la petitesa i abandó del lloc on per cert va néixer Isabel la Catòlica, la “descobridora” d'Amèrica, val per mil llibres d'història i de psicologia dels pobles.

Una altra cosa és el Gaziel ideòleg, sobre la feblesa del qual Bernat Dedéu acaba de publicar un article bel·ligerant. En el moment que viu ara Catalunya, alguns reivindiquen el pensament de qui va ser director de La Vanguardia per mirar de posar ordre i seny al desconcert i buscar solucions al “conflicte” amb Espanya, amb Castella. Jo em pregunto: què va dir ben bé sobre això Gaziel? El garbuix del seu pensament és considerable. Parla d'una confederació ibèrica que no concreta i cau dels dits, parla de Catalunya, i a banda de dedicar unes flastomies als seus naturals, no aporta res d'intel·ligible. Quan sembla que hagi d'entrar en matèria, es perd i bifurca. Li passa igual en el pamflet Història de La Vanguardia. A banda de deixar com un drap brut, ell sabrà per què, els Godó propietaris del diari, cap on vol anar? Fets els penjaments, el llibre s'esllangueix fins a acabar en res.

Les seves sensacionals memòries Tots els camins duen a Roma inclouen una bellíssima història d'amor: la de l'autor amb una jove parisenca. Cada cop que la llegeixo em poso a plorar, efecte que Gaziel buscava. Ara: per què finalment es trenca la relació, si anava tan bé? Encara que utilitzi moltes pàgines per dissimular-ho, els lectors entenem que hi ha hagut pel mig un acte de covardia seu, de Gaziel, una retirada vergonyant. Però no ho explica. A l'hora de la veritat, s'escapoleix com un gat.

[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia