El curiós cas del PSC

Som una nació, nosaltres decidim. És el lema de la manifestació multitudinària que hi va haver a Barcelona el juliol del 2010 per protestar per la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut. Som una nació, nosaltres decidim. Saben qui va encapçalar la manifestació? L'aleshores president de la Generalitat, José Montilla. I una altra: “Ens comprometem a promoure les reformes necessàries perquè els ciutadans i ciutadanes de Catalunya puguin exercir el seu dret a decidir a través d'un referèndum acordat en el marc de la legalitat.” És un fragment textual del programa electoral amb el qual el PSC es va presentar a les darreres eleccions al Parlament, ara fa poc més d'un any. Dijous vinent, quan els socialistes hagin de votar si volen o no que l'Estat transfereixi a Catalunya les competències per fer la consulta, el PSC dirà que no. No es tracta pas que a Madrid ens hagin de dir que sí d'entrada, ni que no tinguem temps per negociar; es tracta simplement de demanar-ho. De la mateixa manera que paral·lelament el PSC ha demanat (també sense cap acord previ amb el PP) que es creï al Congrés no sé quina subcomissió per discutir l'encaix de Catalunya i Espanya. El PSC fa el ridícul. I corre el risc que l'únic interès que tingui finalment la seva situació sigui saber si serà la quarta, la cinquena o la sisena força política a Catalunya. Més que diputats crítics (que dijous quan tots votin “no” hauran deixat clar allò que deia Montilla que una cosa són les paraules i una altra els fets), el que li passa al PSC és que tot ell està en estat crític. Hi està des del 2010, quan aquells senyors del TC que fumen puros i van als toros van perpetrar la sentència. El portaveu del PSC, Maurici Lucena, deia ahir que els crítics han acceptat la decisió del consell nacional “amb esportivitat”. En termes esportius, al PSC el que li passa és que juga a primera divisió i ara ha decidit que vol baixar voluntàriament a segona A o segona B. Curiós. No sé si hi ha cap precedent.