Obediència deguda

A qui tenen obediència deguda, els diputats al Parlament? A qui es deuen? A la direcció del partit? A allò que hem convingut dir-ne l'aparell, que en una definició poc rigorosa vindrien a ser aquells que hi són sempre encara que canviï la direcció? Es deuen al partit, deia? A l'aparell? O als electors? Segur que tots vostès hi han pensat, aquests dies, arran de la situació que viu el PSC i de la votació que s'ha de produir aquest dijous vinent al Parlament. La qüestió no és menor. Tradicionalment, una de les feines de la direcció dels partits –i dels seus aparells corresponents– era la confecció de les llistes electorals. O el que és el mateix: decidir qui va a les llistes al Parlament i, sobretot, a quin lloc va cadascú: és a dir, qui tornarà a ser elegit diputat i qui no. I és evident que qualsevol parlamentari díscol (això és, qualsevol que en un moment determinat voti en un ple en contra d'allò que ha decidit la direcció del partit), corre el risc de perdre la feina la propera legislatura. Però jo em pregunto: i l'elector, no hi té res a dir, quan es produeixin situacions transcendents com les de dijous al Parlament? Per què no anem d'una vegada a les llistes obertes, i jo puc decidir qui m'agrada i qui no d'una candidatura? I com a mínim podré premiar o castigar determinades actituds cada quatre anys? Tinc la sensació –em sembla que com tots vostès– que això ho veurem, i que ho veurem aviat. Que de la mateixa manera que les primàries ja comencen a ser una eina habitual que permet combinar l'opinió del partit –i el seu aparell– amb la dels electors a l'hora de triar els caps de cartell, les llistes obertes a hores d'ara ja són un clam. Perquè qui finalment hauria de jutjar l'actitud que ha tingut o té cada diputat han de ser els electors i no pas els partits –o els seus aparells, perdonin la insistència–. Jo ja ho entenc, que a les direccions dels partits no els acabi de convèncer. Però tots saben que acabarà així.