La senda dels elefants

En l'esquema actual costa entendre la monarquia com a forma de govern, tot i que s'inventà el succedani de monarquia parlamentària per donar un caràcter més democràtic a un règim sustentat en la legitimitat de sang i en drets històrics quasi sempre heretats d'una crònica violenta. Amb tot, hi ha estats que gaudeixen de mantenir una família més o menys especial, basant-se en una llarga tradició, a la qual cedeixen drets de representació i prebendes protocol·làries. Els monarques són allà i tenen els seus singulars codis de comportament, tot i que allò de la sang blava la Revolució Francesa ja demostrà que era una llegenda sense fonament. Fent un símil entenedor, per un estat lluir rei és com per qualsevol mortal tenir un gerro sobre la taula del menjador o un quadre penjat al rebedor, amb l'avantatge que el gerro i el quadre s'estan quiets.

Aquest estat del qual encara formem part manté l'estructura de règim monàrquic, tot i que la història més aviat demostra que la ciutadania té sentiments republicans. Però les darreres generacions s'han acomodat a tenir un cap coronat en les fotos dels despatxos oficials, a més d'haver estat alimentada amb la llegenda que un Borbó vingut de l'exili els salvà de no sé quina dictadura i els donà estatus de país modern i democràtic. I, en la simplificació del dia a dia, s'imposa el pensament que un rei queda bé als segells i a les revistes de paper setinat, sempre que no molesti gaire.

Els temps no estan per gaires alegries i hi ha errors inacceptables. Quan un monarca es creu l'amo d'una immensa finca i disposa de l'entorn segons els propis capricis, no anem bé. Encara més, quan un rei deixa de ser un personatge exemplar i sustenta la corona entre la corrupció i el nepotisme, en l'Europa del segle XXI deixa de tenir un lloc reservat. La monarquia té un pecat original, potser perdonable, però no pot carregar amb un sac de vicis que creixen i es multipliquen.

El darrer agost, aquestes mateixes pàgines han acollit una sèrie que posava els Borbons en pilotes i recreava els negocis de les pilotes dels darrers Borbons. Tota una lliçó sobre el mal funcionament de la cort de Madrid i una reflexió del perquè dels més que dubtes sobre la família borbònica. Però la seqüència no acaba i avui hi ha molt més sota sospita. A part d'això, la decrepitud de Joan Carles afegeix interès a comprovar la data de caducitat. Com diuen els castissos castellans, al poble no li costaria gaire fer borbón i cuenta nueva. I la monarquia espanyola, si és que existeix com a tal, és immersa en la mateixa crisi d'estat que demana a crits una nova formulació del tot, ben diferent de l'actual.

Des que els elefants posaren la traveta al Borbó i la seva amistançada, la figura del cap d'estat espanyol no ha deixat d'estar a bastament qüestionada. D'altra banda, els múltiples problemes de salut –Déu salvi el rei!– han ajudat a estendre la creença que qualsevol comunicat de La Zarzuela pot acabar amb la signatura del equipo médico habitual. La imatge del monarca el dia de la Pasqua Militar aparentava la fi d'un cicle, argumentant l'enfonsament de la Marca España. Només un àgil procés successori potser podria maquillar durant un temps la monarquia. Amb tot, la història dels darrers Felips (quart i cinquè) tenen les cròniques escrites.

Els elefants republicans de Botswana saben que hi ha una experimentada escopeta que ja no dispararà contra ells. En la seva difícil senda per la supervivència poden tenir l'absoluta seguretat que han guanyat la partida.