Estafa?

En aquest embolic socialista, que ha esclatat ara però que hi era, larvat des dels seus orígens, he sentit coses que m'han colpit. Sobretot, les paraules d'Antonio Balmón, secretari d'Organització del PSC i, per tant, una persona amb molta responsabilitat. L'home va dir uns quants penjaments dels diputats que van votar en consciència i tot seguit va afegir que “això només serveix els interessos d'una estafa”. Vaig parar millor l'orella i l'home va explicar que l'estafa era el camí emprès pel president Mas, perquè anar cap a la independència era un enredada al poble català, car no té cap intenció de fer-ho realitat.

Ja sé que en el joc polític les acusacions sovintegen, algunes de frívoles i d'altres de destructives; també sé que Balmón estava passant amb nota molt baixa una crisi al si del seu partit i que ho va dir sense mesura, per escalfament.

Tot i això, dir que Mas sigui un estafador ho considero greu, perquè l'insult, sense proves, raneja el delicte. Però més greu encara és el que significa per a mi i per a vosaltres, lectors: si ens estan estafant, és que som uns babaus, uns curts d'enteniment, unes criatures incapaces de pensar pel nostre propi compte. Uns desgraciats. La idea que té Balmón sobre el poder (democràtic) i el poble és extremadament primària. I em recorda una famosa frase del cardenal Richelieu, al seu testament, on deia, aproximadament, que els pobles són com les mules; si no les pegues no caminen. Aquest concepte, tan propi de totalitaris, el comparteixen aquells que creuen que amb una campanya televisiva n'hi ha prou, o els qui creuen que un bulevard a Burgos és una troballa o que ho és la mastodòntica obra de Santiago Calatrava, que s'ensorra sense remei sepultant l'honrat diner dels treballadors valencians. I els qui creuen que, tenint majoria absoluta, poden retrocedir trenta anys. I els qui han oblidat que el factor humà batega cada dia, en cada casa i en cada carrer. O és que no recordeu la vaga de tramvies del 1951?