El xofer

Després de provar moltes feines, el meu amic Ferran va ser contractat per un antic empresari molt vell i molt ric perquè li fes de xofer particular. L'acompanyava a fer gestions a Barcelona, el duia a visitar antics amics a casa seva, els diumenges al matí el situava primer a missa i més tard a la pastisseria, i algun cop l'havia portat a la contemplació d'una posta de sol o d'un paisatge enyorat d'aquí o de fora. Ho sé perquè ell mateix m'ho va explicar un dia que em va cridar des de la finestreta d'un Mercedes negre, llarg com d'aquí a la cantonada, que estava aturat en un lloc on no es podia aturar. Anava perfectament vestit, jo diria uniformat, i esperava l'amo, que havia anat a comprar un tortell. Estàs content? “Estic de primera.” No és una mica esclau? No estàs, dia i nit, a disposició de qualsevol sortida? “Em tracten molt bé, i jo tinc feina, que és el que compta.”

Baltasar Porcel explica que un dia que va anar a entrevistar Llorenç Villalonga a la seva casa senyorial del barri antic de Palma, aquest li va proposar de mantenir la conversa tot passejant pel carrer. Els dos homes van sortir a l'exterior al mateix moment que de la porta del garatge de la casa ho feia un cotxe amb un xofer amb gorra al volant. Porcel es va pensar que hi pujarien, però Villalonga no en va fer cap intenció. Ells anaven caminant, i darrere seu, el cotxe els anava seguint. Quan van haver retornat a casa, Porcel va preguntar al seu acompanyant el sentit d'aquella processó. Villalonga li va dir: “Jo puc prescindir del cotxe, però no del xofer.” Situada a Londres, l'anècdota seria un drama que parlaria de la supeditació dels amos als criats i Harold Pinter l'hauria convertit en una obra de teatre perquè Joseph Losey l'adaptés al cine. Situada a Palma diu molt de l'hedonisme grecollatí i ho diu tot de la nostra aristocràcia il·lustrada i irònica, que si és decadent és perquè troba gust a ser decadent i ho cultiva.

Ahir al matí em vaig trobar l'amic Ferran pel carrer. Anava a peu, tot sol. Que tens festa? “Se m'ha mort.” Ho va dir així mateix, i ens vam entendre. “Són vells, i és el que toca”, hi va afegir amb perfecta fatalitat. I ara, què? “Ara a esperar-ne un altre.” No va fer cara de tenir bones perspectives. “No hi ha diners, i els que en tenen no volen en aquests moments fer-ne ostentació.” Situada aquesta conversa en els temps crítics i en un matí fred de gener té tot un altre sentit humà i literari. La normalitat és que els xofers depenguin dels amos.