Una classe

Em van dir: vine a parlar sobre l'ofici amb uns estudiants, t'ho passaràs bé. No sé si hi tornaré. Dels deu que eren a l'aula només els tres nois, la delegada del curs i una jove italiana van ser receptius a la meva exposició, que va durar dues hores no perquè jo tingués gaire cosa a dir –sostinc que el periodisme està explicat en cinc minuts–, sinó perquè així estava programada. Al fons de la sala, una noia es va passar l'estona consultant l'ordinador. Primer vaig voler creure que prenia apunts, però vaig observar que no s'establia cap coordinació entre les meves paraules i els seus gestos sobre el teclat. La llum de la pantalla donava a la seva cara un aire espectral i malaltís. Davant d'un ordinador tots fem molt mal aspecte. Per mi que els de la casa Apple van ser el primers a adonar-se'n i d'aquí el nom i el símbol que van adoptar. La poma passa per ser la fruita més sana, i ens en fan memòria perquè de tant en tant aixequem els ulls de la pantalla i en prenguem una per agafar color. A primera fila, una altra noia no va parar d'enviar missatges pel mòbil. Ho feia amb la mateixa actitud rutinària i desmenjada amb què la seva àvia devia passar el rosari després d'haver-lo resat cada nit tota la vida. Les companyes que seien a la seva mateixa fila i unes altres del darrere semblava que tinguessin els ulls clavats sobre la meva persona i les orelles obertes a la meva veu, però d'una hora lluny es veia que es trobaven en altres paratges. No devien ser tampoc gaire amens perquè es mantenien inertes com els tions d'alzina. Ni que hagués fet capbussons sobre la tarima. Ni quan els vaig dir –perquè ho crec– que el periodisme és la professió amb més futur van reaccionar a l'estímul. Un cop vaig dirigir la paraula a una, i no es va donar pel al·ludida sinó que va seguir amb la mirada en un punt aeri que es trobava entre ella i jo.

Ja sé que això no es fa. Vull dir que no es fa el que estic fent: renyar joves. Als joves se'ls ha de comprendre, i si són majors d'edat, com és el cas, s'ha d'entendre que facin el que vulguin. La culpa ha de ser meva i dels professors en general, que no sabem fer amenes les classes. Molt bé. Un cop reconeguda la pròpia falta, afegeixo que al final no vaig poder més i vaig renyar aquella colla d'apàtiques absents que aspiraven a exercir l'ofici que vol gent desperta. Que es pensen que em van sentir? Només ho van fer els que ja m'escoltaven. Amb tota la raó es van ofendre, i encara vaig haver de demanar disculpes.