1714-2014: ve de lluny
Es repeteix la necessitat de respectar la llei vigent sense tenir
en compte que,
en alguns casos,
ha estat imposada
Cal recordar-ho?: “El justo derecho de conquista… La autoridad real queda por encima de la ley y la Monarquía recupera la potestad de dispensar gracias y oficios, y la de tributar sus vasallos al modo justo que le pareciere… Habiendo el Principado de Cataluña, por su obstinada rebeldía y resistencia, perdido sus leyes, constituciones, privilegios y prerrogatibas, cesó y quedó abolida la planta del gobierno antiguo, político económico y militar.” (Nova Planta, 1716). “Lo que conviene al servicio de V.M. y al verdadero bien de aquellos naturales, es procurar se olvide todo lo que fueron. Importancia que en las ciudades de la Corona de Aragón haya regidores castellanos, pues con esto, con pocos que haya, les iran instruyendo en los usos y costumbres de Castilla. “(Gabriel Rojas, Consell de Castella, 1734). Un cop ocupada Barcelona, Felip V encarregà que es construís una ciutadella militar a la ciutat, per posar als catalans “un freno capaz de contenerlos en todos los tiempos en la debida obediencia” (1715).
Les instruccions secretes enviades al corregidors: “Pondrà el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará las providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado” (1717),
Passats els anys es reconeix que “los catalanes son los pueblos más industriosos de España. Manufacturas, pescas, navegación, comercio y asientos son cosas apenas conocidas por los demás pueblos de la Península respecto de los de Catalunya” (José de Cadalso, 1789). Un segle més tard, el març de 1892, a la ciutat de Manresa s'aprovaren les Bases per a la Constitució Regional Catalana, que fixaven el programa reivindicatiu de la Unió Catalanista. La Mancomunitat de Catalunya va ser el primer pas, però interromput per la dictadura de Primo de Rivera i a la recuperació democràtica de la República amb el primer Estatut d'Autonomia, va seguir l'aixecament del general Franco.
De 1939-1951 tenim el desplegament del franquisme. L'ocupació i administració del territori català es va fer seguint criteris repressius sota el lema de la liberación de la societat catalana del catalanisme que l'havia segrestat des de la segona meitat del segle XIX.
(Les cites són extretes del volum Catalunya, nació d'Europa, 1714-2014. Dirigit per Joaquim Albareda. Enciclopèdia Catalana, octubre del 2013).
Des del 2010, amplis sectors de la societat catalana reclamen el dret a l'autodeterminació, aprovat per les Nacions Unides i en vigor des del 1976. El Pacte Internacional del Drets Cívics i Polítics, en el seu article 1 diu: “Tots els pobles tenen dret a l'autodeterminació. En virtut d'aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament econòmic, social i cultural.”
Davant la proposta de fer una consulta al poble català sobre el seu futur polític, s'han repetit els mateixos criteris antidemocràtics que arrosseguem a Espanya des de fa tres-cents anys. Es repeteix la necessitat de respectar la llei vigent sense tenir en compte que, en alguns casos, ha estat imposada i, sobretot, interpretada segons els seus propis organismes. S'oblida, per exemple, en quines condicions es va redactar i aprovar la Constitució del 1978, amb els poders fàctics del franquisme condicionant el procés.
Esperem que el 2014 puguem lliurement decidir el futur de la nació catalana i, a partir d'això, puguem mantenir relacions cordials amb els altres estats europeus, incloent-hi l'espanyol, encara que sigui una mica més a la llarga.