La dimissió

Els lectors saben que el meu interès pel futbol és nul i que no hi entenc res. Si bé celebro les victòries del Barça, desconec la majoria dels jugadors que formen l'equip. Conec la cara de Messi, de Puyol o de Valdés, però no em facin dir la de Neymar perquè encara no he tingut temps de retenir-la.

Aquest Neymar es troba pel mig de l'embolic que dijous va fer que el president del club, Sandro Rosell, dimitís. Per què ha dimitit o per què s'ha vist obligat a fer-ho, precisament ara, en aquest inici de l'any 2014 tan prometedor? Parla d'amenaces a ell i a la seva família, a més de pressions judicials. Que no entengui de futbol no vol dir que no estigui atent a les coses del meu país i, entre aquestes, les que afecten una de les seves institucions més importants, la que acumula més aficionats i la que ens dóna a conèixer pel món.

Jo sé que la majoria dels clubs de futbol espanyols estan en fallida i que tenen uns deutes a la Seguretat Social i a altres organismes recaptatoris que fan feredat. Sé que a la famosa llotja del Bernabéu, estadi que acull el Real Madrid, es van lligar gairebé totes les magarrufes immobiliàries que ens han dut a la ruïna. Mirin si hi ha clubs que podrien ser objecte de denúncies per part dels socis o actuar-hi la justícia d'ofici. Doncs bé. L'únic que ha fet el gest és un soci del Barça, el club més sanejat de tots, a part de ser el que va primer de la lliga. Aquest senyor volia veure els números del fitxatge de Neymar, segons sembla, i com que no els hi ensenyaven, en comptes d'escriure una carta al director o de plantar-se davant la porta del camp amb una pancarta, interposa una denúncia. No a la Ciutat de la Justícia, que és camí de l'Hospitalet, ni al jutjat més a prop de casa seva, sinó a l'Audiencia Nacional de Madrid, allà on es jutgen els actes de terrorisme i les estafes a gran escala i a la ciutat on els socis de l'equip local són majoria. Qui amenaça Rosell i la seva família? Quin interès té a fer-lo plegar?

Algú em podrà dir que participo d'una paranoia que em fa veure persecucions on no n'hi ha. Doctor Freud: quan hagin deixat de perseguir-nos, ara amb la llei Wert, ara amb documents que comprometen el president de la Generalitat només quan hi ha campanyes electorals, ara quan tanquen les emissions de Catalunya Ràdio a València, i sempre amb les lleis al davant, la meva paranoia quedarà curada. Mentrestant: realment hi ha gent que té un pla.