En defensa de Rosell

A risc de quedar-me sol, i encara que només sigui per dur la contrària, jo arribo a entendre el que ha fet Sandro Rosell. I a risc també que un dia el jutge Ruz em contradigui, a mi em sembla que la clau del cas no és ni el contracte de Neymar ni tota la documentació que envolta aquest cas i que dóna feina a tants periodistes. Segur que el cas hi ha influït, com hi deuen haver influït els continus errors del departament de comunicació de can Barça –alguns, de l'alçada d'un campanar–, però a mi em sembla que el que ha fet Rosell és simplement engegar-nos tots a dida i dir prou, que ja no pot més, que ja s'ho faran aquells que no suportaven que ell fos president. Que els ha fet una botifarra de pagès a tots plegats, però no pas perquè en tingués ganes, sinó perquè ja no ho podia aguantar més, ni ell ni la família; perquè una cosa és que et diguin cul d'olla als webs o a les tertúlies esportives i l'altra, que posin en perill el que hauria d'estar més preservat de tot, que és la teva pròpia família. El món del futbol és cabró i injust, però això Rosell ja ho sabia quan s'hi va presentar. La campanya perquè plegués es va engegar en el minut 1 del seu mandat –de la mateixa manera que ell va engegar la campanya anti-Laporta en el minut 1 d'haver dimitit de l'anterior junta–, i ja se sap que en el món del periodisme esportiu s'hi mouen un munt d'interessos, i en aquest cas també dels periodistes i dels seus negocis, que són molts. Per això penso que el contracte de Neymar no és clau de res. De la majoria de fitxatges no en sabem mai el preu i el soci no el vol saber; el que vol és que marquin gols. I, si ara ens hem tornat immaculats, deu ser per altres coses. El cas Neymar és un instrument. De l'atac continu a Rosell. Però se n'ha cansat. S'ha atipat de les misèries d'aquest món i, quan la línia vermella ha arribat a la família, ha arribat a la conclusió que, ell, la vida ja la tenia solucionada abans de posar-s'hi. No comparteixo la decisió. Però l'arribo a entendre.