Vinil

El meu llibreter em deia l'altre dia que té pensat d'ampliar el negoci amb l'oferta de discos de vinil.

–Només de vinil? Descartes els CD?

–Només de vinil.

Recordo el dia, fa molts anys, que un amic meu, el rellotger il·lustrat Francesc Costa, em va dur a casa seva perquè escoltés com sonaven els CD. Els CD eren llavors una novetat tan absoluta que s'havien de dur de fora i no es deien CD, sinó discos electrònics, com els altres discos no es deien de vinil sinó simplement discos perquè no n'hi havia d'altres. L'audició d'aquell primer CD em va deixar meravellat.

–I hem de tornar als tocadiscos d'agulla, amb aquells sorolls que feien?

–Tu saps el so càlid que s'obté amb els discos de vinil? No el busquis en els CD.

Ja ho he sentit dir a altra gent: no hi ha com la calidesa –ara la calidesa és un gran valor– dels antics microsurcs. Dels discos també en dèiem microsurcs perquè l'agulla feia el seu camí en un microscòpic camp llaurat. Dels aparells reproductors, molt abans de dir-ne tocates, en dèiem picap.

No sé què pensar. Em sembla que el llibreter s'acull a la fonografia antiga perquè com que el material que ven, el llibre, també és fruit de l'artesania, pretén que la seva botiga sigui el jardí de la calidesa. Tothom defensa el seu negoci com pot.

Ara acabo de llegir que aquest any els cines eliminaran del tot els projectors de pel·lícules i abraçaran l'exhibició electrònica sobre la pantalla. De fet, ja fa temps que els cines que freqüento s'han adaptat a la nova tecnologia. És en aquest punt que entenc els defensors dels discos de vinil, perquè jo també trobo a faltar una certa calidesa en els colors, que només s'obtenia amb el material de can Kodak, i també enyoro aquelles ratlletes i foradets que perforaven les pel·lícules que ja duien una quantes sessions a sobre. Em vaig formar cinematogràficament en les sales de reestrena, i les ratlles i els foradets eren consubstancials a les pel·lícules.

Si els CD i DVD són portadors de tantes meravelles, no podrien incorporar, a voluntat i per una altra pista, els sorollets de l'agulla, la calidesa sonora i cromàtica i les ratlles a les pel·lícules? No sé què en deu pensar l'amic rellotger. Fa temps que no hi parlo. Abans, en el temps d'aquella audició, s'estava darrere el taulell amb una lupa enganxada a l'ull i ara té tot l'aparador ple de rellotges als quals no s'ha de donar corda.