La nova llei d'arquitectura
Reclama l'adequació social a l'usuari, la incidència de la disciplina en el debat cultural, i la sostenibilitat
L'arquitectura està pertot arreu; resolent problemes complexos, conformant ciutats, barris, espai públic i habitatges, programant i construint edificis, rescatant el patrimoni cultural; dissenya una part fonamental del nostre benestar. No obstant això, amb cinc incisions estratègiques, els grans clubs de la cobdícia han posat fi a aquesta professió que envolta tot el nostre fet quotidià.
Es va començar amb una acció molt celebrada: la liberalització d'honoraris. La va seguir una gran ganivetada: la reducció dels estudis de 475 crèdits a 320. Aquesta retallada, executada aquí amb entusiasme, va reduir l'aprenentatge de la disciplina a la mínima expressió. En tercer lloc, s'hi afegí la proliferació d'escoles d'arquitectura, convertint la universitat en una mena de màquina expenedora de titulats. La quarta ferida va venir amb la llei de contractacions de l'Estat, que, aplicada als concursos d'arquitectura, ens va igualar als proveïdors de material, atenent exclusivament els aspectes de baixa econòmica, davant d'altres qüestions tècniques, socials i de qualitat més rellevants, al mateix temps que ens endinsava en una burocràcia que hauria fet tremolar el mateix Kafka. El quintet exterminador arribà al clímax amb la reducció d'atribucions, que, amb l'excusa que se'ns volia igualar a Europa, va afavorir l'intrusisme fins a extrems inaudits.
Tot plegat transformà El col·lectiu encarregat de defensar l'arquitectura en partícip d'un joc de cadires trencades en què els corredors queien a centenars, mentre l'exercici de la disciplina enriquia els promotors més barruts, els polítics més corruptes, les constructores més insaciables i els tècnics més desaprensius. I així ens trobem, per segon cop, amb un escenari desolador de paisatges destrossats, edificis mal construïts, habitatges miserables, antres sense llum, places sense plaça i carrers que no duen enlloc.
La Nova LLei d'Arquitectura s'inspira en la llei francesa, el seu esborrany està acabat des de fa uns dies i la seva redacció parteix d'un aforisme indiscutible: “l'arquitectura és un bé públic”. Tindrà repercussió en la presa de decisions per part de les administracions i influirà en el sector privat. La comissió redactora la componen personal de l'administració, dos membres del COAC (Sebastià Jornet, especialista en urbanisme, i el seu degà, Lluís Comerón), i el catedràtic Ignacio Paricio. Malgrat que la representació professional entre els encarregats de la seva redacció hauria d'haver estat més àmplia i que caldrà estudiar molt a fons la lletra petita, per evitar un augment de la burocràcia i el sectarisme (suposa una sèrie de requisits a acomplir quant a les convocatòries de concursos, un increment dels controls, la creació d'un consell de qualitat en l'arquitectura i una major protecció legal de les entitats avaluadores), el seu discurs genèric és valuós. Aquest, sumat a la presència de l'arquitecte en tot el procés de construcció i de projecte, reclama cinc punts essencials: l'adequació social a l'usuari, la incidència de la disciplina en el debat cultural, la sostenibilitat des dels seus aspectes essencials (adequació al territori, facilitat de manteniment, primacia de les energies passives,…) i l'atenció a la demanda programàtica des d'un punt de vista prepositiu. Per acabar, recupera el dret de l'arquitectura a la venustas vitruviana. Espero, sincerament, que es tracti de cinc cures reals per a les cinc ferides. N'hem d'estar molt pendents!