Els adversaris del procés

He de confessar que fa molts dies que ho penso però que la frase que els diré l'he manllevada de la conferència del cicle Moment Zero que va organitzar aquest diari dijous passat al Born Centre Cultural. La conferència en aquesta ocasió la feia el sociòleg Salvador Cardús, que, a banda de fer-nos veure les oportunitats que genera el procés que viu Catalunya (l'oportunitat de fer un gran reset al país, vaja), va advertir d'alguns perills. I si ara vostès es posen a pensar quins són els perills del procés segur que a la majoria els passarà pel cap que el risc és que a Europa no ens escoltin, que ens enviïn els tancs per la Diagonal, que les multinacionals se'n vagin una rere l'altra o que passi allò que ens faran fora del sistema mètric decimal o del sistema solar. Doncs no. Deia Cardús: “L'objecció més gran que considero que es fa a l'horitzó de la independència és la dels que temen que, al final, tot seguirà igual i tot haurà estat inútil.” I hi afegia: “Aquesta desconfiança en nosaltres mateixos, doncs, té el risc de produir efectes més devastadors que els de la por que ens puguin fer els adversaris del procés.” Va reblar el clau. Arribat un punt, temo que, certament, bona part dels riscos del procés a hores d'ara estan molt més en la desconfiança que tot sovint tenim de nosaltres mateixos que no pas en res més. Perquè l'altra part sabem que serà ferma, dura, contundent i sense escletxes. Però quan començo a sentir (i tots n'hem sentit) aquells comentaris sobre la mandra que ens fa tornar a sortir al carrer, de la durada del procés i de la pressa que tenim, i els ui, ui, ui que això acabarà malament, penso que Cardús té una part de raó. I que tant de bo que s'equivoqui. Bona part de l'èxit del procés (i potser fins i tot la totalitat) ens vindrà més de la confiança en nosaltres mateixos, de fer el que toqui quan toqui, una vegada rere l'altra, tossuts encara que ens cansi, i de no defallir. Si no, com diu Cardús, els efectes certament poden ser devastadors.