El cost polític de la mentida
Els ciutadans poden entendre els errors
i, fins i tot, en alguns casos, els abusos, però
mai no perdonen l'engany ni les mitges veritats
Un esclat violent d'activitat anarquista va tenir lloc en la revolta iniciada a l'Alt Llobregat a començaments de gener del 1932. A Casas Viejas –poblat misèrrim de la serra gaditana–, els bracers també havien rebut l'ordre de secundar el moviment llibertari. I ho van fer: el dia 11 van hissar la bandera vermella i negra del sindicat, van atacar la caserna de la Guàrdia Civil i es van apropiar de tot el poble. A les cinc de la tarda hi van arribar dotze guàrdies d'assalt i quatre guàrdies civils, al comandament del tinent Fernández Artal, que van ocupar tot el poble tret de la casa cabanya del Seisdedos, que es va tancar, sense deixar de disparar, amb cinc homes, dues dones i un nen. Res no va succeir fins que, ja de matinada, va arribar una companyia de guàrdies d'assalt a les ordres del capità Rojas, que va intentar negociar amb els assetjats sense aconseguir-ho. És més, aquests van ferir i retenir un guàrdia civil enviat per parlamentar. Llavors, a trenc d'alba, la casa del Seisdedos va ser incendiada, i tots els ocupants van morir, inclòs el guàrdia civil ferit, tret d'una de les dones i el nen. Tot hauria d'haver acabat, però no va ser així. A les 7 del matí, el capità Rojas va ordenar que es fes una ràtzia, en la qual van ser detinguts onze homes. Se'ls van emportar emmanillats a la casa del Seisdedos, on Rojas els va dir: “Passeu a veure el cadàver del guàrdia.” Després va donar la veu de “foc”. Van caure tots.
Al cap de dos dies –el 13–, Julián Zugazagoitia va publicar un article en El Socialista en què va denunciava excessos en la repressió. Però el president del govern –Azaña– semblava ignorar el que havia succeït. Vint dies després –l'1 de febrer–, es va iniciar el debat parlamentari. Malalt i absent Casares, Azaña va portar el pes d'una manera negativa, defensiva i inhibitòria. La narració dels fets que va fer l'oposició va ser sempre la mateixa, mentre que la d'Azaña va anar variant –fins a quatre versions va comptar Josep Pla– a mesura que apareixien noves dades. És ben segur –diu Jesús Pabón– que “l'actitud final d'Azaña adoptada al començament hauria resolt d'una vegada la qüestió i hauria evitat el debat”. Per contra, de la manera com es va desenvolupar, Azaña va quedar ferit. Només es pot dir, per explicar –no pas per justificar– les seves vacil·lacions, que fins al 19 de febrer no va tenir una informació completa de l'atrocitat comesa a Casas Viejas: l'assassinat d'onze camperols emmanillats, incapaços de fer cap mal. Però la seva ignorància no el va eximir de responsabilitat política. I va pagar.
La Comissió Parlamentària creada a aquest efecte va concloure que “no existeix prova que permeti insinuar [...] que la força pública actuava en la repressió en virtut d'ordres de membres del govern”. Però el seu president –el professor Jiménez de Asúa– va admetre que hi havia una cosa inexplicable: la ignorància del govern durant tant temps. Total: Azaña va obtenir la confiança de la cambra, però va ser un triomf precari. Carlos Seco observa que “la situació política havia canviat”. “Des dels esdeveniments de Casas Viejas –escriu Pla– la fórmula social-azañista viu al dia. Casas Viejas va marcar el final del govern d'Azaña. Va dimitir el 12 de setembre.
És difícil, en democràcia, ocultar la veritat, emmascarar-la, manipular-la o maquillar-la. Abans o després aflora amb el seu autèntic perfil, i les conseqüències del seu reconeixement són llavors, per a qui va pretendre evitar-la, infinitament pitjors que els efectes que s'haurien derivat d'una acceptació inicial dels fets. Els ciutadans poden entendre els errors i, fins i tot, en alguns casos, els abusos, però mai no perdonen l'engany ni les mitges veritats, les elusions ni les frases el·líptiques. Els ciutadans tenen set de veritat. Hannah Arendt va escriure, sobre això, unes paraules estimulants: “La veritat, encara que impotent i sempre derrotada en un xoc frontal amb els poders establerts, té una força pròpia: facin el que facin, els que exerceixen el poder són incapaços de descobrir-ne o inventar-ne un substitutiu adequat.”
