Vaticà sobirà

Els bisbes catalans han visitat el papa Francesc, a Roma. Diuen que, entre altres coses, li han explicat el “procés sobiranista” de Catalunya. Quan el periodistes els han preguntat quina havia estat l'acollida pontifícia, ells s'han limitat a somriure i a dir que hi ha matèries que s'han de mantenir en reserva. Uns dies més tard, la Conferència Episcopal Espanyola triava un cap nou en la figura del bisbe Blázquez. Tothom diu que, al contrari del seu inquietant antecessor, aquest està en sintonia amb l'actual inquilí del Vaticà. El bisbe Blázquez ha parlat, i el primer que ha dit és que s'ha de preservar la unitat d'Espanya. Ja tenim el pensament del papa que els bisbes catalans es reserven de manifestar.

Jo no vull fer cap discurs anticlerical ni anticatòlic perquè tinc molt respecte per a molts capellans i no diguem per a l'Església que em va batejar i m'ha acompanyat en molts moments. Com que tot ho confonem i barregem, vull deixar això clar. Sí que vull recordar que el Vaticà ens ha anat en contra ja des de la batalla de Muret, quan es va posar de la banda dels francesos per aturar l'expansió catalana més enllà dels Pirineus i cap al “nord enllà” que Espriu creia que ens hauria estat profitós. Entre “la fille ainée de l'Église” per un cantó i “la católica España” per un altre, el Vaticà sempre s'ha inclinat per un dels dos cossos colossals. Enmig, Catalunya o els Països Catalans o el regne d'Aragó han tingut les de perdre tot i haver donat a l'Església un contingent important de sants i màrtirs, una nissaga de pontífexs i, per fer-ho complet i no deixar-nos res, un antipapa i tot.

Diuen que l'Església, que té una història de dos mil anys, és de reflexos lents, que no es precipita, que s'ho rumia molt tot abans d'actuar. Quan de Catalunya es tracta, s'accelera. Unes pintades a la Franja reclamant separar del bisbat de Lleida els pobles d'Aragó que hi depenien van ser ateses d'avui per demà. El cardenal Ricard M. Carles va manifestar un dia que el bisbat de Barcelona era massa gran, i l'endemà quedava dividit en quatre, amb les ànimes separades, juntament amb els cossos que les allotgen.

El cardenal Vives i Tutó, català fill de Sant Andreu de Llavaneres, va ser el
confessor del papa Lleó XIII, a qui va assistir en el seu llit de mort, i autor d'una de les encícliques del seu successor, Pius X. La seva influència va ser tanta que la cúria, que el temia, l'anomenava, fent un joc de paraules amb el seu nom “Vives è tutto”. Tenim avui algú al Vaticà o en els seus bisbats un català que “ho sigui tot”, i favorable a la causa que ens ocupa?