Memòries per a un estat nou
La meva dèria per a
crear aparells d'estat
va començar a la clandestinitat, va continuar durant la Transició, i fins ara
Desenes i desenes d'articles publicats a El Punt i a l'Avui, i ara a El Punt Avui, han sigut la meva desinteressada col·laboració per a explicar la reconstrucció i construcció nacionals de Catalunya. I ara, després de 50 anys d'acció política, cultural i cívica, he publicat unes memòries polítiques per mitjà d'Angle Editorial, Construint un Estat nou
El llibre ha estat possible gràcies a la col·laboració decisiva i ferma de la periodista i filòloga Marina Llansana, amb el suport de les memòries prodigioses dels amics Miquel Esquirol i Antoni Reig, i de molts altres més, els quals van entendre la meva intenció i missatge: creure que el 2014 a mi em calia explicar clarament una experiència com la meva. Unes vivències que, d'alguna manera, trenquen amb les visions, versions i històries oficials que avui provoquen confusió entre unes generacions que no comprenen que, si tan bé es va fer la Transició democràtica a Espanya i la construcció de l'autonomia catalana, ¿per què ens trobem on som ara? Per aquest motiu les he fet. I també per l'estímul que vaig rebre fa anys de Josep Benet, qui em deia: “Tot ho has d'escriure”, i de l'amic Joan B. Culla, que sempre em va dir que seria de molt interès el meu punt de vista diferent de les versions oficials.
Amb aquestes premisses vaig començar aquestes memòries, que no volia i no vull que siguin un “passar comptes” ni tampoc un “jo i jo” constant... com tants d'altres. Aquestes són un reconeixement a la meva tasca positiva amb clarobscurs, com tothom, i vull que serveixin per a entendre que la tasca feta mai la vaig fer sol, sinó amb molts companys de lluita i amb un estol de col·laboradors, molts d'ells anomenats al llibre com a coprotagonistes. A més, aquestes memòries polítiques s'editen el 2014, l'any en què el meu amic Josep-Lluís Carod-Rovira va predir que s'albiraria la independència. I això em va estimular. Perquè jo, que aviat farà tres anys que em vaig jubilar, em trobo en una edat en la qual, sense cap lligam, estic en disposició de parlar clar i sense por del que pugui passar –tot i que sempre he dit molt bona part del que creia–. La jubilació professional m'ha obert una nova etapa de la vida, més lliure i potser més perillosa.
El llibre, escrit per Marina Llansana, és, com ella mateixa diu, un “Sellarès en estat pur”. Espero que tinguis raó, jo volia que així fos, i sobretot vull que sigui sense fer mal al país, motiu pel qual he lluitat durant mig segle amb il·lusió, amb perseverança i amb risc. El llibre és extens, hi explico els meus començaments, la joventut i com vaig conèixer Jordi Pujol, Josep Pallach i el mestre Josep Benet. La meva dèria per a crear aparells d'estat va començar a la clandestinitat, va continuar durant la Transició democràtica i fins ara.
Explico també amb pèls i senyals la construcció d'una gran eina d'estat, el Centre de Documentació Política (CDP), que durant 35 anys va dotar d'informació, de documentació i de contrainformació el país, i també explico com la incompetència i la manca de reflexió i informació d'alguns personatges de la Generalitat va frustrar, el 2011, aquest projecte. Algun dia caldrà conèixer el perquè i al servei de qui es va fer. També, entre moltes altres coses, al llibre hi parlo del gran pas enrere que va representar per a Catalunya el retorn de Josep Tarradellas i la construcció, amb Adolfo Suárez –avui glorificat per tothom–, de la gran gàbia de l'estat de les autonomies, així com també explico de primera mà com va acceptar que els catalans i els bascos érem els únics en tot l'Estat que ens autodenominàvem “nacionalistes”... Quina gran innocència!
Per acabar, i amb l'arquitecte –mai millor dit– Pere Pugès, al llibre explico com vaig col·laborar amb ell en la construcció de l'ANC, el seu primer secretariat així com també la seva extensió pel territori. I acabo les memòries amb un epíleg clar i escrit de pròpia mà en el qual faig una crida a construir un estat nou. I per què dic un estat nou? Perquè després de parlar amb la bona gent del país he arribat a la conclusió que la majoria social activa vol la independència per a construir un país normal, i per a evitar estar, com jo he fet, lluitant durant 50 anys dia a dia per una llengua, una cultura i un país. La bona gent vol un país i uns dirigents polítics diferents, amb un model social avançat, europeu, on no es reprodueixin les xacres d'aquestes últimes dècades.
Construir un Estat nou és, doncs, el relat d'unes memòries polítiques personals però és quelcom més: és un missatge cap a les noves generacions, ja desacomplexades i nacionals, perquè no caiguin en els mateixos complexos i paranys de la meva generació. Aquestes generacions són les que jo hi he dedicat tota la meva vida política. Elles són el futur que ens portarà a la independència nacional.
